LA PREGÀRIA CADA DIA

Paraula de déu cada dia

XXXI del temps ordinari Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Diumenge 3 de novembre

Homilia

El passatge evangèlic que hem escoltat ens fa entrar a la ciutat de Jericó amb Jesús. No es tracta d’un camí distret i apressat, com succeïa normalment en aquella petita ciutat fronterera, o com succeeix en la convulsa vida diària de les nostres ciutats, on de vegades només ens aturem en els embussos. Encara que la meta sigui Jerusalem, Jesús camina per trobar-se amb la gent, per ajudar a qui ho necessita, per curar qui està malalt i per donar consol a qui està afligit. Ell camina pels carrers de la ciutat, però en realitat vol recórrer els camins del nostre cor, els més íntims, que de vegades mantenim amagats fins i tot a qui tenim més a prop. Jericó, una de les ciutats més antigues del món, era un oasi esplèndid envoltat pel desert, i la seva proximitat als guals del Jordà l’havia convertida en un important centre duaner. Aquí hi vivia un cap dels publicans anomenat Zaqueu. Era, segurament, un empresari privat al qual les autoritats públiques havien encarregat controlar tota l’activitat recaptatòria de la zona. Aquest treball probablement li havia permès ingressar molts diners, i potser amb mètodes no massa clars. Podríem comparar a Zaqueu, un notable de la petita ciutat de Jericó, amb aquell jutge ric i deshonest del qual parla l’evangelista en el capítol 18, potser més pecador encara.
Zaqueu, encuriosit per l’entusiasme de la multitud, vol veure Jesús que passa per la ciutat. Però, com era de poca alçada, la multitud no li deixava veure. Potser no es parlava només de l’estatura física. La multitud, o millor dit, el clima convuls i confús de la ciutat, no deixa veure Jesús. I Zaqueu no estava per damunt d’aquella multitud, de la mateixa manera que cap de nosaltres no està per sobre o protegit de la mentalitat comuna de la majoria. Tots estem massa a terra, massa preocupats per nosaltres mateixos, per les nostres coses, per a poder veure Jesús que passa. Tampoc no n’hi ha prou a posar-se de puntetes i quedar-se on s’està. Zaqueu va haver de córrer endavant, sortir de la multitud i pujar a un arbre. I la multitud no és només la que hi ha fora de nosaltres; moltes vegades el nostre cor és ple de pensaments i preocupacions que no ens deixen sortir de nosaltres mateixos, sinó que ens mantenen sotmesos i esclaus del propi jo. Sí, hi ha una multitud en el cor de cada un de nosaltres i hem de sortir d’aquesta multitud. I l’arbre al qual pujar pot ser un amic, un sacerdot, moments de reflexió que hem de buscar, la mateixa comunitat cristiana: tot això pot ser una ajuda per sortir de l’impasse en el qual sovint ens fiquem tots sols.
Quan Jesús va passar, va mirar enlaire i va veure a Zaqueu. Li va dir: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig d’hostatjar a casa teva» (v. 5). Imaginem-nos l’estupor i el torbament d’aquest notable que quasi fa el ridícul per veure Jesús. Aquesta vegada no es repeteix l’escena de l’home ric que se’n va anar trist. Zaqueu, al contrari, «baixà de pressa i el va acollir amb alegria» (v. 6). L’Evangeli té pressa, té pressa perquè el món canviï, té pressa perquè cada un de nosaltres visqui millor, té pressa perquè la felicitat arribi a més gent, té pressa perquè els febles i els malalts siguin ajudats. I si algú diu: «Canviar és difícil», o bé: «És pràcticament impossible transformar la vida al nostre voltant», Zaqueu ens en dóna un exemple. Després de trobar-se amb Jesús, canvia la seva actitud i diu: «Dono als pobres la meitat dels meus béns» (v. 8). És una decisió molt realista, no diu «ho dono tot», sinó «la meitat dels meus béns», és a dir, posa una mesura i la respecta. Podríem dir que indica el camí del realisme quan valora la seva situació i decideix començar des d’allà per canviar-la. També nosaltres, gent corrent, podem trobar la nostra mesura concreta i observar-la. D’aquesta manera pot entrar la salvació a la nostra vida.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.