Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
1r Macabeus 11,54-74
Després d'això, Trifó tornà amb Antíoc, un noiet encara, que fou proclamat rei i coronat. Totes les tropes que Demetri havia llicenciat es van unir a Antíoc per combatre Demetri, que hagué de fugir derrotat. Trifó s'apoderà dels elefants de combat i es va convertir en l'amo d'Antioquia. El jove Antíoc va escriure a Jonatan:
«Et confirmo en el càrrec de gran sacerdot, et confio el govern dels quatre districtes i et dono el títol d'amic del rei.»
Antíoc va enviar-li una vaixella d'or amb tot el servei complet i li concedí el dret de beure en copes d'or, anar vestit de porpra i dur una fíbula d'or. També va nomenar Simó, germà de Jonatan, governador militar del territori que va des del Grau de Tir fins a la frontera d'Egipte.
Jonatan se n'anà a recórrer la Transeufratina i les seves ciutats. Tot l'exèrcit de Síria se li va ajuntar per combatre al seu costat. Va arribar a Ascaló, i els seus ciutadans el sortiren a rebre amb tots els honors. D'allí anà a Gaza, però els seus habitants li van barrar les portes. Jonatan l'assetjà, mentre calava foc als pobles de la rodalia i els saquejava. Llavors els de Gaza van demanar-li la pau. Jonatan els l'atorgà, però va prendre com a ostatges els fills dels principals i els féu portar a Jerusalem. I prosseguí la seva marxa per tota la regió fins a Damasc.
Jonatan va saber que els generals de Demetri s'havien presentat a Quèdeix de Galilea amb un poderós exèrcit, amb la intenció de desbancar-lo de les seves funcions. Llavors va deixar el seu germà Simó a Judea i anà a combatre contra ells. Simó acampà davant de Betsur, hi va posar setge i la va atacar durant molt de temps. Finalment els habitants van demanar-li la pau. Ell hi accedí, però els expulsà de la ciutat, la va ocupar i va instal·lar-hi una guarnició. Mentrestant, Jonatan i el seu exèrcit havien acampat prop del llac de Genesaret. A trenc d'alba, arribaren a la plana d'Hassor. L'exèrcit enemic avançava per combatre'ls a la plana, però a les muntanyes hi havien apostat un destacament. Jonatan i els seus començaren a avançar de cara, però llavors els emboscats van sortir dels seus amagatalls i entraren en combat. Tots els soldats de Jonatan van fugir. No en va quedar ni un, llevat de Mataties, fill d'Absalom, i Judes, fill de Calfí, oficials de les tropes. Jonatan s'esquinçà els vestits, es cobrí de terra el cap i es posà a pregar. Llavors reprengué la lluita i va derrotar l'enemic, que s'hagué de batre en retirada. En veure-ho, els qui havien abandonat Jonatan van tornar al seu costat, s'afegiren a la persecució fins al campament enemic de Quèdeix i van acampar-hi. Aquell dia van caure uns tres mil soldats estrangers. Tot seguit, Jonatan se'n tornà a Jerusalem.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Decebut per Demetri, Jonatan es va passar al bàndol de Trifó i va començar a servir el nou rei Antíoc IV amb la mateixa fidelitat que havia demostrat el seu pare Alexandre. Antíoc, al seu torn, després d’haver pres possessió d’Antioquia, va confirmar Jonatan com a gran sacerdot i com a «amic» i «germà» (els regals indiquen aquesta segona posició). I a més el va nomenar «governador» de quatre districtes: Efraïm, Lida, Ramataïm i potser Acrabatena. Simó va ser nomenat general (strategos) del territori que s’estén al llarg de la costa, des del Grau de Tir fins a la frontera amb Egipte, a Rafia. Jonatan, reforçat pel reconeixement de Seleuc IV, va recórrer tota la regió transeufratina, és a dir, a l’oest de l’Eufrates, eliminant els focus rebels i reclutant tropes per Trifó en vistes a l’imminent enfrontament. Únicament hi va trobar una passatgera resistència a Gaza. Demetri va comprendre el perill que representava que Jonatan es reforcés. Va enviar els seus generals a Galilea per persuadir-lo no solament que abandonés el pla de sotmetre tota la regió a banda i banda de l’Eufrates, que estava sota domini d’Antíoc IV, sinó que abandonés tota campanya militar i, si era possible, eliminar-lo. Jonatan va confiar al seu germà el govern de la «regió» de Galilea mentre ell amb els seus soldats se n’anava a lluitar contra ells. Demetri s’havia establert a Selèucia marítima, des d’on controlava Cilícia, Mesopotàmia i les ciutats costaneres de Tir, Sidó i Gaza. L’estiu de 144, Demetri va enviar un contingent de soldats contra Jonatan a Quèdeix de Galiela, decidit a destruir la seva potència militar. Deixant al seu germà Simó la tasca de reconquistar i assetjar Betsur, Jonatan va acampar prop del llac de Genesaret. I va donar la batalla a la plana d’Hassor. Jonatan va caure en una emboscada i els soldats, plens de pànic, van fugir. Arribats a aquest punt Jonatan, desesperat, prega al Senyor. I llavors es capgira la situació: «Jonatan s’esquinçà els vestits, es cobrí de terra el cap i es posà a pregar» (v. 71). Finalment, va confiar al Senyor la seva persona i la sort del seu poble. El gest de esquinçar-se les vestidures pertanyia al gran sacerdot quant a representant de tot el poble. I el miracle es va produir: «Llavors reprengué la lluita i va derrotar l’enemic, que s’hagué de batre en retirada» (v. 72). «Llavors», escriu l’autor sagrat, és a dir, després de l’oració i el penediment arriba el do de la victòria sobre l’enemic. Com a creients, ser conscients del nostre pecat ens ajuda a adreçar-nos a Déu amb confiança i obtenir la seva ajuda.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
