XXXIII del temps ordinari Llegir més
Homilia
L’any litúrgic s’encamina cap a la seva conclusió i la litúrgia ens exhorta a reflexionar sobre les «darreries», sobre «aquell dia que abrasa com un forn», i que està arribant, com escriu el profeta Malaquíes. El passatge de l’evangeli de Lluc també subratlla el tema de la «fi dels temps». Però el llenguatge escatològic que utilitza l’evangelista no indica literalment la destrucció de les construccions i la fi de la terra. Amb això és vol indicar la fi del nostre món, la fi d’una manera de concebre la vida, la fi de maneres de fer que obeeixen certs ideals, certes prioritats allunyades de la justícia i de l’Evangeli. Des d’aquesta perspectiva, cada generació experimenta la confrontació amb la dimensió escatològica de la vida, en el sentit que ha de confrontar-se amb la fi del món en el qual viu, pensa, actua, projecta. És aquest el missatge de la profecia de Malaquíes: «Ja arriba aquell dia que abrusa com un forn! Tots els insolents i els qui fan el mal seran com palla» (3,19), per tant, seran cremats i només en quedarà un grapat de cendra. Per als justos, en canvi, aquell dia «brillarà el sol de la salvació i els seus raigs us guariran». Són paraules que sonen serioses també per al nostre temps i per l’obra de cadascú de nosaltres: hi haurà un judici. Aquesta és l’essència del discurs sobre la «fi dels temps». Nosaltres, ja avui, vivim un moment en el qual «el sol de justícia» o ens cremarà com la palla, o ens farà treballadors d’un nou dia. No es tracta de deixar-se portar per excitacions apocalíptiques o per moviments frenètics i inconsistents, en la línia d’un millenarisme fàcil de fi de segle.
És necessari comprendre la gravetat del temps present i envigorir el testimoni evangèlic. El passatge de l’Evangeli (Lc 21,5-19) reclama també la radicalitat del compromís evangèlic. Així ho va fer Jesús amb els seus deixebles. Ell va aprofitar la bellesa majestuosa del temple de Jerusalem que deuria suscitar orgull i seguretat en els deixebles: en aquell temple resplendent de marbre i ornamentacions sentien com una certa garantia per al seu futur i el del poble d’Israel. Però Jesús, amb gravetat, els diu: «De tot això que veieu, vindran dies que no en quedarà pedra sobre pedra» (v. 6). Els deixebles, desconcertats per aquesta afirmació que feia trontollar la seva seguretat, pregunten quan passarà tot això, pensant potser que, tot i que hagués de succeir, passaria en temps llunyans. Jesús no respon a la pregunta dels deixebles, però els diu que estiguin atents, que no es deixen enganyar i que siguin testimonis fidels de l’Evangeli.
No hi ha dubte que els nostres temps són greus: només cal pensar en allò que passa en grans nacions o en la multiplicació de les guerres o en el ressorgiment del perill atòmic (al qual sembla que ningú hi pari atenció). ¿No s’assemblen aquests fets (i se’n podrien afegir d’altres) als «signes» dels quals parla Jesús en l’Evangeli? Escoltem encara l’Evangeli: «Un poble s’alçarà contra un altre poble, i un regne contra un altre regne; hi haurà grans terratrèmols i pertot arreu fams i pestes, fets espantosos i grans senyals al cel» (vv. 10-11). Aquestes paraules no es projecten sobre un futur llunyà. Descriuen l’actualitat del món. Potser és més difícil trobar els llocs on els cristians són perseguits. Jesús diu: «us agafaran, us perseguiran» (v. 12). És cert, no hi ha molts llocs on els cristians siguin perseguits, però n’hi ha, i de tota manera no manquen els perseguits (encara que no siguin cristians). Podem llegir en aquest context els tristos episodis d’intolerància i racisme que es continuen produint en les nostres ciutats.
Davant de tot això, Jesús afirma: «Serà una ocasió de donar testimoni» (v. 13). És a dir, enmig d’aquests trasbalsaments l’Evangeli demana als deixebles un testimoniatge coratjós i ple. El nostre no és un temps per a acomodacions, pactes, compromisos, per tal de salvar el que pugui ser salvat. És necessari que l’Evangeli resplendeixi amb claredat en el rostre dels cristians. En aquest sentit estem vivint els «darrers temps», els temps en els quals o es crema com la palla o es ressorgeix a un nou dia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
