Festa de Crist Rei de l'univers Llegir més
Homilia
Amb aquest diumenge trenta-quatre es tanca l’any litúrgic. És veritat que només se n’adona qui va a l’església. Es tracta, de fet, d’una data que no es correspon a cap esdeveniment administratiu, acadèmic o d’un altre gènere, que d’alguna manera obre o tanca un període particular. En realitat tot l’any litúrgic respon a una mesura del temps que està fora dels costums habituals dels homes. I és just que sigui així. El temps litúrgic, en efecte, no neix de baix, no té el seu origen en les mesures dels homes i dels seus terminis. És un temps que ve de dalt, de Déu; és el «Temps» de Déu que entra en el «temps» dels homes; és la «Història» que irromp en la «història» dels homes. Es podria dir que l’any litúrgic és Crist mateix, contemplat de diumenge en diumenge. En aquest darrer diumenge, que tanca el temps litúrgic, veiem el Crist a la fi del temps com a «rei de l’univers». La Paraula de Déu, com ha fet sempre, també en aquest diumenge ens dóna la mà i ens introdueix en la contemplació de la reialesa de Jesús. No es tracta de veure aquest misteri des de fora: hi som a dins. L’apòstol Pau exhorta cadascú de nosaltres a donar gràcies a Déu que «ens alliberà del poder de les tenebres, i ens traspassà al regne del seu Fill» (Col 1,13). Som realment «transportats», o si voleu «emigrats», d’aquest món, on regnen les tenebres, a un altre món, on regna el Senyor Jesús. I que aquest món de Jesús sigui «diferent» del nostre es fa evident en l’escena evangèlica que avui se’ns proposa com a imatge de la reialesa: Jesús clavat a la creu entre dos lladres.
Algú, excusant-se per la inspiració profana d’aquesta imatge, ha dit que aquesta és la foto oficial del nostre rei (és cert que l’hem posada en molts llocs, però la rutina amb què la mirem li ha fet perdre el seu valor d’escàndol, de pedra d’ensopec, per fer-la esdevenir només un objecte ornamental). No hi ha cap dubte que es tracta d’un tron ben estrany (la creu) i d’una cort encara més estranya (dos lladres). No obstant això, Jesús afirma sense cap atenuant, que ell és rei, i que ho és precisament d’aquesta manera. L’apòstol Pau recull aquesta convicció i la transmet a les Esglésies, sabent prou bé l’escàndol que provoca. Escriu als cristians de Corinti: «Nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, una insensatesa» (l Co 1,23). Jesús és rei com a crucificat; d’aquesta manera exerceix el seu poder reial. Ell mateix, al capdavall, ho havia dit moltes vegades als seus deixebles durant els tres anys que havia estat amb ells. Poc abans de morir els diu: «Els reis de les nacions les dominen com si en fossin amos, i els que tenen poder damunt d’elles es fan dir benefactors. Però vosaltres no heu d’actuar pas així.» (Lc 22,25-26). I Jesús és el primer a mostrar-ho amb la seva vida i la seva mort. Mentre està clavat a la creu, a Jesús li arriba un mateix suggeriment des de llocs diferents: «Si ets el rei dels jueus, salva’t a tu mateix» (23,37). Li ho diuen els caps dels sacerdots, ho criden els soldats, i li ho retreu també un dels lladres penjat al seu costat. Les persones són diverses però la tornada és sempre la mateixa: «Salva’t a tu mateix». En aquestes quatre senzilles paraules es conté un dels dogmes que fonamenta de manera més radical la vida de cadascú de nosaltres. I aquesta doctrina l’hem apresa des de la infantesa. En ella hi ha la regla de vida, s’hi sintetitza la mesura per a judicar qualsevol cosa, s’hi simbolitza el discerniment que ens fa acceptar això i refusar allò.
Doncs bé, sobre la creu aquest dogma ha estat vençut. L’amor ha anorreat la convicció més profunda que presideix la vida dels homes. Tots se salven a ells mateixos en aquest món. L’únic que no s’ha salvat a ell mateix ha estat Jesús. En aquest sentit, el poder reial troba sobre la creu el seu punt més alt. I en veiem immediatament l’efecte. Jesús rei, sense cedir a la darrera temptació, precisament la de salvar-se a si mateix, salva un dels dos lladres només perquè ha entrevist fins on l’havia portat l’amor. La festa de Crist, rei de l’univers, és la festa d’aquest amor, un amor que s’ha donat ell mateix totalment pels homes. Sobre això es fonamenta tota la nostra esperança, el nostre avui i el nostre demà.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
