Salm responsorial
Salm 131 (132)
Antífona
Senyor, recorda’t de David.
- Recorda’t, Senyor, de David
i de totes les seves proves,
- quan va fer aquest jurament al Senyor,
prometent al Poderós de Jacob:
- «No entraré sota el sostre de casa,
no aniré al meu llit per descansar,
- no deixaré que s’adormin els meus ulls,
que la son m’acluqui les parpelles,
- fins que hauré trobat un lloc per al Senyor,
un casal per al Poderós de Jacob.»
- Hem sabut que l’arca era a Efrata;
l’hem trobada a la plana de Jàar.
- Entrem, doncs, a casa seva,
prosternem-nos davant l’escambell dels seus peus.
- Alça’t, Senyor, i vine a l’indret del teu repòs,
tu i l’arca del teu poder.
- Que els teus sacerdots es vesteixin de salvació
i esclatin els fidels en crits de goig.
- Per amor de David, el teu servent,
no apartis la mirada del teu Ungit.
- El Senyor va jurar a David,
va jurar en ferm, no se’n desdirà:
= «En el teu tron hi posaré un descendent. †
Si els teus fills guarden la meva aliança,
les prescripcions que jo els ensenyaré,
- continuaran també els seus fills
ocupant per sempre el teu tron.»
- El Senyor ha escollit Sió,
l’ha volguda per fer-hi estada:
- «Aquest és l’indret del meu repòs per sempre,
m’agrada, hi vull residir.
- La beneiré i estarà ben proveïda,
els seus pobres menjaran fins a saciar-se.
- Vestiré de salvació els seus sacerdots,
i els seus fidels esclataran en crits de goig.
- Aquí faré germinar el poder de David,
per al meu Ungit tindré una llàntia encesa.
- Vestiré de vergonya els seus enemics,
però al front d’ell brillarà la diadema.»
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
