Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 3,14-21
Per tot això, jo m'agenollo davant el Pare, de qui rep el nom tota família, tant al cel com a la terra, i li prego que, per la riquesa de la seva glòria, consolidi amb la força del seu Esperit allò que sou en el vostre interior; que, per la fe, faci habitar el Crist en els vostres cors, i així, arrelats i fonamentats en l'amor, sigueu capaços de comprendre, amb tot el poble sant, l'amplada i la llargada, l'alçada i la profunditat de l'amor de Crist; que arribeu a conèixer aquest amor que sobrepassa tot coneixement i, així, entreu del tot a la plenitud de Déu.
Glòria a Déu, que amb la força que actua en nosaltres pot fer infinitament més de tot el que som capaços de demanar o entendre. Glòria a ell en l'Església i en Jesucrist, de generació en generació pels segles dels segles. Amén.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pau, davant la revelació de l’insondable riquesa de Crist, diu: «Jo m’agenollo davant el Pare», i prega pels efesis. Demana a Déu que l’Esperit enforteixi el seu home interior. L’Esperit és la força de Déu que actua en la profunditat del cor, lloc de les eleccions, de les decisions, dels pensaments. De fet, és en el cor que comença la conversió i és aquí on Crist davalla amb la seva paraula i la seva gràcia. Des de l’inici de la seva predicació Jesús havia convidat els deixebles a la interioritat: «Tu, quan preguis, entra a la cambra més retirada, tanca-t’hi amb pany i clau i prega al teu Pare, present en els llocs més amagats, i el teu Pare, que veu el que és amagat, t’ho recompensarà» (Mt 6,6). Demanar al Pare la força de l’Esperit significa demanar una més profunda conformació a Crist, per deixar-se guiar per la força transformadora del seu amor. La presència de Jesucrist obre el cor i la ment a la comunió amb els germans i les germanes. Ell empeny el deixeble a viure, a pensar, a fer com ell mateix ha viscut i actuat. La substància d’aquesta inhabitació de Crist és l’amor, l’àgape, l’horitzó infinit cap al qual s’avança. L’epístola ho expressa amb eficàcia amb la imatge de la planta (ser arrelats) i de la construcció (estar fonamentats). L’apòstol prega també perquè els cristians d’Efes comprenguin «amb tot el poble sant, l’amplada i la llargada, l’alçada i la profunditat» de l’amor de Crist. El misteri de Déu es pot comprendre només en l’amor, solament en una vida de discipulatge i de testimoni viscut en la comunitat, «amb tot el poble sant». El coneixement del misteri (inclosa l’escolta de la Paraula) té una indispensable dimensió eclesial: es comparteix la mateixa veritat i, sobretot, se’n fa junts l’experiència. En l’amor mutu el germà esdevé mitjancer del coneixement de Crist. L’Esperit actua en la fraternitat per al nostre creixement interior. Per aquesta raó, la vida en comú amb els germans és necessària per conèixer a Jesucrist. La pregària de Pau culmina en una darrera petició: ser plens de la plenitud de Déu. En l’inici de la carta es parla de la plenitud (plerôma) de l’Església, plena de la plenitud de Crist (1,23). Ara els fidels són cridats a participar de la plenitud de Déu: el Pare és el terme darrer al qual Jesucrist ens vol portar. Aconseguit aquest objectiu, és a dir, el de portar-nos al si de Pare, Crist ha arribat al final de la seva obra de reconciliació i deixa espai al Pare perquè sigui tot en tots, com Pau ja havia escrit: «I quan tot li haurà estat sotmès, el Fill mateix se sotmetrà al qui li ho haurà sotmès tot. Així Déu serà tot en tots» (1Co 15,28). L’apòstol conclou amb una lloança: la unitat de la humanitat és la glòria de Déu, la revelació del seu amor, sempre sobreabundant, per damunt de la nostra comprensió i més enllà de les nostres expectatives. A ell, doncs, la glòria «en l’Església i en Jesucrist».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
