Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l'Església de Palerm, assassinat per la màfia. Llegir més
Memòria del beat Giuseppe Puglisi, sacerdot de l’Església de Palerm, assassinat per la màfia.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Efesis 4,1-6
Ara jo, presoner per causa del Senyor, us demano que visqueu d'una manera digna de la vocació que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos amb amor els uns als altres, procurant de conservar la unitat de l'Esperit amb el lligam de la pau. Un sol cos i un sol Esperit, com és també una de sola l'esperança que us dóna la vocació que heu rebut. Un sol Senyor, una sola fe, un sol baptisme, un sol Déu i Pare de tots, que està per damunt de tots, actua en tots i és present en tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amb el capítol 4 comença la segona part de la carta que té un caràcter exhortatiu. Pau es dirigeix de manera apassionada als efesis posant en relació l’obra de Déu i la seva resposta: «Jo, presoner per causa del Senyor, us demano que visqueu d’una manera digna de la vocació que heu rebut.» Sap que no hi pot haver separació entre la vocació rebuda i el comportament que se’n deriva. L’autenticitat de la predicació la dóna el testimoniatge de vida. Això val tant per a ell, l’apòstol, com per a cada creient. Pau demana als cristians que visquin per a l’edificació i el creixement de la comunitat en l’amor i la unitat, «procurant de conservar la unitat de l’Esperit» (v. 3), amb un comportament humil, pacífic i pacient. El creient és humil perquè tot ho espera de Déu. És pacífic perquè no respon amb violència, i és pacient perquè Déu és pacient amb el seu poble. Jesús és el model que cal mirar: ell, «mansuet i humil de cor» (Mt 11,29), ha vingut a «servir i a donar la vida» (Mc 10,45), i «es féu obedient fins a la mort» (Fl 2,8). I tot perquè ens estima sense límits. L’amor de Déu i la unitat de la comunitat ens precedeixen, ens són donats. Són l’autèntic tresor del qual vivim. L’apòstol demana de «conservar» la unitat vivint-la, tenint present que cada ferida a la unitat és revoltar-se contra el cos de Crist i esdevé una traïció a la vocació de ser un sol cos, tenir una sola fe i un sol baptisme, reconèixer un sol Déu, Pare de tots. La unitat no és el resultat d’una entesa entre els membres de la comunitat i tampoc no és l’acceptació d’una mateixa doctrina, sinó l’acolliment d’un mateix Esperit. Aquesta unitat se’ns dóna quan esdevenim fills d’un sol Pare, i d’una sola mare, l’Església.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
