Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 117 (118), 1.8-9.19-21.25-27
1 Enaltiu el Senyor: que n'és, de bo!
Perdura eternament el seu amor.
8 Més val emparar-se en el Senyor
que posar confiança en els homes.
9 Més val emparar-se en el Senyor
que fiar-se dels poderosos.
19 Obriu-me les portes dels justos:
entraré a donar gràcies al Senyor.
20 Aquest és el portal del Senyor,
els justos hi poden entrar.
21 Et dono gràcies perquè m'has escoltat
i has vingut a salvar-me.
25 Ah, Senyor, dóna'ns la victòria!
Ah, Senyor, fes-nos triomfar!
26 Beneït el qui ve en nom del Senyor.
Us beneïm des de la casa del Senyor.
27 El Senyor és Déu i ell ens il·lumina.
Acosteu-vos amb els rams tot dansant
fins a les vores de l'altar.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 118 és un himne d’agraïment a Déu per part del poble d’Israel per haver estat alliberat dels enemics. La litúrgia jueva el relaciona amb la festa tardoral dels Tabernacles, que commemora l’estada d’Israel al desert. El salm comença amb una lletania d’invitació a lloar el Senyor: «Enaltiu el Senyor: que n’és de bo! Perdura eternament el seu amor» (vv. 1-4). Una vegada més el salm convida a cantar la misericòrdia de Déu. El Déu d’Israel sembla que no pugui estar sense l’home, sense inclinar-se cap a ell, sense cercar-lo, sense defensar-lo dels enemics, sense sostreure’l de les derrotes. I el salmista assenyala que aquesta misericòrdia, a més de gratuïta, és «eterna». Enmig de la inconsistència dels nostres costums i la fragilitat de la nostra vida, el salm convida a contemplar i gaudir de la misericòrdia eterna de Déu: «Perdura eternament el seu amor». El salmista evoca la seva pròpia experiència: en l’angoixa clama al Senyor i el Senyor l’ha salvat (v. 5); els pobles enemics l’han envoltat com abelles, com foc que s’enarbora en cremar les argelagues, però en el nom del Senyor els ha vençut (vv. 11-12); el Senyor l’ha provat amb duresa, però no l’ha abandonat a la mort (v. 18). En repetides ocasions s’atura per proclamar la seva fe en el Senyor: «Del Senyor em ve la força i el triomf, és ell qui m’ha salvat» (v. 14), i encara: «Tinc el Senyor a favor; ell em defensa» (v. 6). I afirma amb gran saviesa: «Més val emparar-se en el Senyor que posar confiança en els homes. Més val emparar-se en el Senyor que fiar-se dels poderosos» (vv. 8-9). L’autèntica seguretat només es troba en el Senyor, el seu amor és per sempre. Però, no és estrany que l’home, en la seva ignorància, no el reconegui; de vegades fins i tot el menyspreï i el rebutgi. Déu, no obstant, continua enviant signes del seu amor, tot i que nosaltres, encegats per l’orgull i la incredulitat, no els reconeguem. Fins i tot els allunyem, els fem fora. El salmista adverteix: «La pedra rebutjada pels constructors ara és la pedra principal» (v. 22). Aquesta metàfora ha estat represa per Jesús aplicant-se-la a ell mateix: encara avui sovint és rebutjat i descartat. No obstant això, ell continua sent la pedra angular escollida per Déu per construir un nou poble amb capacitat d’estimar. El salm conclou amb una sèrie d’aclamacions represes pels Evangelis a l’entrada de Jesús a Jerusalem: «Beneit el qui ve en mom del Senyor» (v. 26). La pedra angular ha estat escollida per a l’edificació de la nova Jerusalem. Referint-se a ella, sant Efrem cantava: «Benaurades les portes obertes de bat a bat, els teus atris esbatanats, perquè tots nosaltres hi trobem lloc. En els teus carrers tots els pobles hi canten. Els descreguts, de cor dur, de cor de pedra, lloen i aclamen la Pedra rebutjada pels constructors que s’ha convertit en clau de volta. Commoguts davant la Pedra, les pedres criden».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
