Record de sant Ambròs (+397) bisbe de Milà. Pastor del seu poble, es mostrà fort davant l'arrogància de l'emperador. Llegir més
Record de sant Ambròs (+397) bisbe de Milà. Pastor del seu poble, es mostrà fort davant l’arrogància de l’emperador.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 102 (103), 1-4.8-10
1 Beneeix el Senyor, ànima meva,
del fons del cor beneeix el seu sant nom.
2 Beneeix el Senyor, ànima meva,
no t’oblidis dels seus favors.
3 Ell et perdona les culpes
i et guareix de tota malaltia;
4 rescata de la mort la teva vida
i et corona d’amor entranyable;
8 «El Senyor és compassiu i benigne,
lent per al càstig, ric en l’amor.»
9 No acusa sense fi
ni es manté irritat per sempre;
10 no ens tracta com caldria pels pecats,
no ens paga com deuria les nostres culpes
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 103 és format per 22 versets, un per a cada lletra de l’alfabet hebreu: de la primera a la darrera lletra és dóna gràcies al Senyor, és a dir, amb la vida sencera. La litúrgia ens fa escoltar només alguns versets, que tot si ser pocs mostren la intenció de lloança al Senyor de tot el salm. La litúrgia hebraica ha inserit aquest salm en la festa del Kippur, la solemnitat de l’Expiació, pel seu contingut penitencial. En realitat no hi trobem paraules de petició de perdó, sinó d’agraïment pel perdó obtingut. El salmista, que ha viscut l’experiència del perdó, convida tothom a participar del seu agraïment. Ell es fa portaveu de la comunitat sencera, de tot el poble del Senyor. Allò que li ha fet a ell, Déu ho fa a tothom. El salmista comença esperonant-se («del fons del cor») a beneir el Senyor i a donar-li gràcies pels «seus favors». En veritat Déu és gran: «Ell et perdona les culpes i et guareix de tota malaltia; rescata de la mort la teva vida i et corona d’amor entranyable; et sacia dels béns que desitjaves, i tu, com l’àguila recobres la joventut» (vv. 3-5). Amb cinc paraules el salmista descriu els trets de l’amor del Senyor: perdona, guareix, rescata de la mort, corona de gràcia i misericòrdia, sacia de béns de tota mena, renova la joventut. Per això insisteix en el deure de recordar tot el que ha fet per nosaltres: «No t’oblidis dels seus favors» (v. 2). L’oblit tanca en un mateix, en canvi la memòria de l’amor de Déu empeny a custodiar l’aliança i a observar els seus preceptes. Malauradament, és fàcil oblidar el Senyor, pagats com estem de nosaltres mateixos. Ell, per sort nostra, fa exactament el contrari, oblida les nostres culpes i no deixa d’estimar-nos. Nosaltres som ràpids en la ira i migrats en l’amor, en canvi el Senyor és «compassiu i benigne, lent per al castic, ric en l’amor» (v. 8). Ell «no ens tracta com caldria pels pecats, no ens paga com deuria les nostres culpes» (v. 10), sinó que s’apiada de nosaltres «com un pare s’apiada dels seus fills» (v. 13). Més endavant el salmista ens recorda el perquè de tant d’amor: «sap de quin fang ens va formar i es recorda que som pols» (v. 14). És la nostra feblesa que empeny Déu a inclinar-se sobre nosaltres i a tenir-ne cura. ¿Podem no commoure’ns per tant d’amor?
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
