Memòria de sant Antoni abat (+356). Seguí el Senyor en el desert egipci i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió entorn de les relacions entre judaisme i cristianisme. Llegir més
Memòria de sant Antoni abat (+356). Seguí el Senyor en el desert egipci i fou pare de molts monjos. Jornada de reflexió entorn de les relacions entre judaisme i cristianisme.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 110 (111), 1-2.4-5.9-10
1 De tot cor enalteixo el Senyor,
amb els justos davant el poble.
2 Les obres del Senyor són grans:
qui les estima les contempla.
4 El Senyor, compassiu i benigne,
deixà un memorial dels seus prodigis.
5 Recordant-se per sempre del seu pacte,
va donar un aliment als qui el veneren.
9 Disposà de redimir el seu poble,
deixà establert el seu pacte per sempre.
El seu nom és sant i venerable.
10 Venerar el Senyor és primícia de saviesa,
són molt prudents els qui el veneren.
La lloança del Senyor dura per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm expressa la pregària d’un creient. Però no és un creient que pregui sol, aïllat. Ell prega al mig de l’assemblea. I dóna gràcies al Senyor per les obres que ha fet a favor del seu poble, per la seva salvació. Són obres concretes que Déu ha realitzat per salvar Israel de l’esclavitud fins a conduir-lo a un terra on habitar. El creient contempla aquestes obres, les medita, les paladeja i descobreix en elles la força de l’amor sense límits de Déu. Contemplant-les diu que són grans, belles, esplèndides, potents, autèntiques, justes. I no podia ser d’altra manera perquè Déu les ha fet amb compassió i tendresa, amb justícia i veritat. Quantes vegades les nostres obres, sobretot les que realitzem al servei de l’Evangeli, dels pobres i dels germans, són malmeses perquè han estat fetes sense amor! Contemplem les obres de Déu per imitar i celebrar el seu zel i el seu amor. El creient ho fa públicament, davant els justos, davant aquells que cerquen i contemplen (drs) les obres de Déu i les estimen (v. 2). El seu cor es sorprèn de tot el que ha fet el Senyor, i canta: «De tot cor enalteixo el Senyor» (v. 1). És ben cert, no és possible cantar les obres del Senyor sense una admiració profunda, sense sentir-se commogut. En definitiva, Déu mateix estima l’home amb tot el cor. El salmista fa referència a l’obra de la Pasqua, el memorial per excellència: «El Senyor, compassiu i benigne, deixa un memorial dels seus prodigis» (v. 4). Aquesta celebració era plena de gestos evocadors: es recordava la sortida d’Egipte, però sobretot es celebrava la llibertat assolida i la certesa de la llibertat definitiva. Es recorda a continuació l’altra gran obra, el do de la llei: «les seves decisions són fermes, incommovibles per sempre més, establertes fidelment i amb rectitud» (vv. 7-8). Israel sempre ha considerat la llei com un do decisiu per a la seva pròpia existència. Sabia que no es tractava de prohibicions imposades sinó de indicacions valuoses i sàvies per no convertir-se en esclaus del pecat, i per restar fidels a l’aliança. L’observança de la llei no era, de fet, altra cosa que la resposta a l’aliança: de la mateixa manera que Déu s’ha compromès amb tot el seu poder en la història d’Israel, Israel ha de correspondre al Senyor. El salmista recorda que «venerar el Senyor és principi de saviesa» (v. 10). Venerar significa ser prudent, obeir, ser fidel, confiar, abandonar-se. Témer Déu vol dir fiar-se d’ell sense por ni restriccions i amb serenor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
