Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d'Àfrica. Llegir més
Pregaria per la unitat dels cristians. Memòria particular de les comunitats cristianes d’Àfrica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 97 (98), 1-6
1 Canteu al Senyor un càntic nou:
ha fet obres prodigioses,
la seva dreta i el seu braç sagrat
li han donat la victòria.
2 El Senyor ha fet conèixer la seva salvació,
ha revelat la seva justícia als ulls dels pobles.
3 S’ha recordat del seu amor,
de la seva fidelitat a la casa d’Israel.
Tothom ha vist, d’un cap a l’altre de la terra,
la salvació del nostre Déu.
4 Aclameu el Senyor arreu de la terra,
esclateu en cants i en crits d’alegria.
5 Canteu al Senyor al so de les cítares,
amb les cítares i amb so melodiós.
6 Amb trompetes i tocs de corn,
aclameu el rei, que és el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens fa cantar encara una vegada més el salm 98, un himne a la reialesa de Déu. El salmista segurament es refereix a la fi de l’exili babilònic. I imagina el retorn de Déu de l’exili, com si suggerís una identificació entre Déu i el seu poble. Es podria dir que Déu mateix ha estat confinat i exiliat amb el seu poble, a Babilonia. El pensament va a la tragèdia de la Shoà i a la terrible pregunta: on era Déu?. Molts savis jueus han respòs que Déu era en el seu poble humiliat i anorreat. El salmista canta que el Senyor, Déu d’Israel, que semblava vençut pels déus de Babilonia, ha obtingut la victòria, una victòria que tots els pobles poden veure: «El Senyor ha fet conèixer la seva salvació, ha revelat la seva justícia als ulls dels pobles» (v. 2). I heus aquí el Senyor, amb els seus alliberats, que torna a la seva ciutat i al seu palau com un rei vencedor, per prendre possessió del seu legítim regne universal. En les paraules del salmista podem observar una triple invitació a aclamar el Senyor. L’assemblea primer ha de lloar el Senyor perquè «s’ha recordat del seu amor, de la seva fidelitat a la casa d’Israel» (v. 3). i és just que l’assemblea es reuneixi per a aquesta lloança. Tota la ciutat és cridada també a aclamar el Senyor: «Aclameu el Senyor arreu de la terra, esclateu en cants i crits d’alegria» (v. 4). L’assemblea dels creients no està deslligada dels altres pobles de la terra. Els creients són responsables de la pau entre els pobles i de la justícia sobre la terra. L’inici ben conegut de la Gaudium et Spes del Concili Vaticà II, ens recorda el significat d’aquesta responsabilitat: «El goig i l’esperança, la tristesa i l’angoixa dels homes d’aquest temps, sobretot dels pobres i de tota mena d’afligits, són també goig i esperança, tristesa i angoixa dels deixebles de Crist». Són paraules que mostren la inevitable implicació dels creients en la vida del món. L’Església, com el seu Senyor, no viu per a si mateixa, sinó per a la salvació de tots els pobles. Per això, el papa Francesc insisteix per una Església «en sortida», una Església que es desviu per comunicar a tothom i particularment als pobres l’Evangeli de l’amor que salva de tota tristesa i esclavatge.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
