Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 92 (93), 1-2.5
1 El Senyor és rei, va vestit de majestat;
el Senyor va vestit i cenyit de poder.
El món es manté ferm, incommovible;
2 el teu soli es manté des del principi:
tu ets des de sempre.
5 Els teus pactes, Senyor, són irrevocables;
la santedat escau a casa teva
al llarg de tots els temps..
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 93 inicia una sèrie d’himnes. que es perllonguen fins al salm 98, amb els quals es celebra la «reialesa de Déu». El salmista canta: «El Sentor és rei, va vestit de majestat; el Senyor va vestit i cenyit de poder. El món es manté ferm, incommovible, el teu soli es manté des del principi: tu ets des de sempre» (vv. 1-2). Pel fet que el Senyor és, el món és manté ferm i no trontolla. Sense Déu el món tornaria al caos. Aquesta convicció permet de llegir el món i la història amb una mirada de fe, és a dir, com a mínim amb una espurna de la mirada del creador. Una mirada capaç de penetrar fins al més profund de l’experiència humana. Segons la cosmologia bíblica, el món és com un bloc que s’alça sobre l’oceà primordial, símbol del no res i de les forces que assetgen la creació. Aquestes aigües caòtiques s’agiten inútilment, amb rebellia, fent sentir tres vegades la seva protesta contra el domini sobirà del Senyor (vv. 3-4). Més enllà de les concepcions del món, el creient sap que la creació sencera és a les mans de Déu. Ell, que l’ha creat, continua sostenint-lo. El Senyor, que ha elegit el poble d’Israel, està al seu costat i el defensa dels atacs de l’enemic. La fe del salmista és clara, «el Senyor és rei» i és més fort que el mal. El Senyor, efectivament, té el món fermament a les seves mans. Els rius poden desbordar-se, però Déu és més fort; les aigües dels oceans poden desfermar-se, però Déu les domina. Dóna la impressió que el salmista s’ocupi més de la creació que de la història dels homes. Sabem però, que en la concepció bíblica, la creació, el món i la història humana estan estretament units. L’univers creat no és simplement un escenari on transcorre la historia de la humanitat, forma part de la mateixa historia i està implicat en el mateix destí de l’home. Es podria dir que la cura de Déu per la creació és l’altra cara de la seva cura per l’home. Això ens suggereix la visió de la fi de la historia tal com és descrita a l’Apocalipsi: «Després vaig veure un cel i una terra nova» (Ap 21,1). La responsabilitat del creient vers l’univers creat es situa en aquest context. Déu ha posat l’home al cimal de la creació perquè la custodiï i la governi sense alterar les regles inscrites en el cor de la mateixa creació. L’home no ha d’oblidar que Déu és el «rei» de la creació, i ell n’és només l’administrador.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
