Memòria de sant Policarp, deixeble de l'apòstol Joan, bisbe i màrtir ( 155). Llegir més
Memòria de sant Policarp, deixeble de l’apòstol Joan, bisbe i màrtir ( 155).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 1,1-5
1 Feliç l’home que no es guia pels consells dels injustos,
ni va pels camins dels pecadors,
ni s’asseu en companyia dels descreguts;
2 estima de cor la Llei del Senyor,
medita la seva Llei de nit i de dia.
3 Serà com un arbre que arrela vora l’aigua:
dóna fruit quan n’és el temps,
i mai no es marceix el seu fullatge;
duu a bon terme tot el que emprèn.
4 No serà aquesta la sort dels injustos:
seran com la palla escampada pel vent.
5 En el judici no sabran què respondre,
callaran els pecadors en l’aplec dels justos.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salmista obre el seu llibre del Salms amb la benaurança del just que escolta la Paraula del Senyor. L’escolta, de fet, el diferencia de l’estúpid. Un home no és deixeble perquè sigui intelligent o tingui una gran cultura, o per les seves qualitats humanes, ho és perquè escolta. L’estúpid no escolta la paraula del Senyor i, seguint-se només a si mateix, es pensa que viu amb plenitud i llibertat. Però en lloc d’això es troba que la seva vida acaba sent com palla impulsada pel vent (el terme hebreu «palla» significa una cosa sense pes ni arrels, que va d’aquí d’allà i acaba dispersant-se). Per això com especifica el salmista «acaba malament». El just en canvi, que no segueix els consells dels injustos i que no «s’asseu en companyia dels descreguts», troba la felicitat en l’escolta del Senyor. Ell estima i medita, de nit i de dia, la Llei del Senyor (en hebreu «meditar» significa recitar xiuxiuejant fins a aprendre de memòria el text sagrat). El salmista suggereix que Déu xiuxiueja la seva Paraula perquè arribi al cor del creient i s’hi quedi, perquè només d’aquesta manera arribarà a donar fruit. El salmista compara el just amb un arbre ben arrelat vora l’aigua: donarà fruit quan en sigui el temps, i les seves fulles mai no es marciran. D’un cor que escolta la Paraula de Deu n’emana saviesa, sensatesa, prudència, i en sorgeixen comportaments sants. En efecte, la Paraula de Déu, porta alegria a qui l’escolta, però és també força que empeny a complir les obres pròpies de l’amor. Qui s’allunya de la Llei del Senyor porta sovint una vida trista, buida, sense fruits. El salmista convida des del primer salm a descobrir la primacia de l’escolta i en aquesta acció fonamenta la mateixa vida. El mateix farà Jesús a l’inici de la seva predicació, quan dirà «benaurats» a aquells que escolten la seva paraula i la posen en pràctica, perquè construeixen la seva vida sobre una roca sòlida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
