Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Joan 5,31-47
»Si jo donés testimoni de mi mateix, el meu testimoni no seria vàlid. Però n'hi ha un altre que dóna testimoni de mi, i jo sé que el seu testimoni té valor. Vosaltres heu enviat missatgers per interrogar Joan, i ell ha donat testimoni a favor de la veritat. No és que jo necessiti cap testimoni humà; només ho dic perquè us pugueu salvar. Joan era la llàntia encesa i resplendent, i vosaltres us vau deixar entusiasmar un cert temps per la seva claror.
»Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m'ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m'ha enviat. I el Pare mateix que m'ha enviat, continua donant testimoni a favor meu. Però vosaltres no heu escoltat mai la seva veu ni heu contemplat el seu aspecte; i no deixeu que la seva paraula resti dins vostre, perquè no creieu en aquell que ell ha enviat. Vosaltres investigueu les Escriptures, perquè us penseu que gràcies a elles obtindreu vida eterna. Doncs les Escriptures també donen testimoni de mi. Però vosaltres no voleu venir a mi per tenir vida.
»La glòria, no la rebo dels homes. A vosaltres us conec i sé que no teniu dins vostre l'amor de Déu. Jo he vingut en nom del meu Pare, i no em voleu acollir; en canvi, si un altre ve en nom propi, a aquest sí que l'acollireu. ¿Com podeu creure, vosaltres que accepteu honors els uns dels altres però no cerqueu la glòria que ve del Déu únic? No us penseu que seré jo qui us acusarà davant el Pare: el qui us acusa és Moisès, en qui teniu posada l'esperança. Perquè, si creguéssiu Moisès, em creuríeu a mi, ja que ell va escriure de mi. Però si no creieu els seus escrits, com creureu les meves paraules?
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El fragment evangèlic conclou el discurs d’autodefensa de Jesús que ahir vam començar a escoltar. Jesús es defensa apellant directament al testimoni personal del Pare del cel que obra en ell. Ja hi havia hagut abans la menció del Baptista que òbviament té la seva força: ell, diu Jesús «era la llàntia encesa i resplendent», encara que pocs s’hagin mantingut en la seva llum. Però afegeix, per reforçar la seva defensa de manera conclusiva: «Però jo encara tinc a favor meu un testimoni més gran que Joan: són les obres que el Pare m’ha donat i que vol que jo dugui a terme. Aquestes obres que jo faig, sí que donen testimoni que el Pare m’ha enviat». L’Evangeli i les obres que en sobrevenen donen testimoni que el regne de Déu ha arribat enmig nostre. Tanmateix els fariseus, tot i haver vist aquestes obres i escoltat la predicació, no han volgut creure. El seu cor és endurit per l’orgull i la seva ment ofuscada per l’egoisme. La fe, certament, suposa humilitat, o sigui la disponibilitat per escoltar paraules sobre la pròpia vida i a rebre amor. Aquesta disponibilitat és el primer pas, si així es pot dir, de la fe perquè conté ja la guspira de Déu. Jesús els diu «no teniu dins vostre l’amor de Déu». Jesús ha vingut sobre la terra per revelar el rostre de Déu amb tota claredat. «Qui m’ha vist a mi ha vist el Pare» (Jn 14,9), contestarà a Felip en l’últim sopar. I als deixebles del Baptista Joan que havien estat enviats per preguntar-li si era o no el Messies, els diu que refereixin al profeta la seva predicació i li expliquin les seves obres. Jesús és l’exegeta de Déu, l’únic capaç d’explicar-lo. Qualsevol persona que llegeix amb disponibilitat les Sagrades Escriptures i les escolta amb fidelitat i sinceritat arriba a conèixer el misteri de l’amor de Déu. Per això Jesús exhorta els seus oients a no endurir el seu cor com van fer els hebreus en temps de Moisès, a no enorgullir-se de si mateixos. Tot al contrari, necessiten deixar-se tocar el cor per la Paraula de Déu i per les obres d’amor que sorgeixen d’aquesta paraula. Jesús, malgrat la incredulitat que arrela en els seus oients, no ha vingut per acusar-los davant el Pare, sinó per obrir els seus ulls i el seu cor. Això passa cada vegada que obrim les Escriptures. Jesús ve al nostre encontre per obrir els ulls del cor a l’amor sense límits del Pare.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
