Els jueus celebren la festa de Shavuot (Pentecosta). Llegir més
Els jueus celebren la festa de Shavuot (Pentecosta).
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 17,1-11
Després d'haver dit tot això, Jesús va alçar els ulls al cel i digué:
--Pare, ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill, perquè el teu Fill et glorifiqui, ja que li has concedit poder sobre tot home, perquè doni vida eterna a tots els qui li has confiat. I la vida eterna és que et coneguin a tu, l'únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist. Jo t'he glorificat a la terra, duent a terme l'obra que m'havies encomanat; ara glorifica'm tu, Pare, al teu costat, amb la glòria que jo tenia vora teu abans que el món existís.
»He fet conèixer el teu nom als qui tu has pres del món i m'has donat; eren teus i tu me'ls has donat, i ells han guardat la teva paraula. Ara saben que tot el que m'has donat ho he rebut de tu, perquè jo els he confiat les paraules que tu m'has confiat. Ells les han acollides i han reconegut realment que jo he sortit de tu, i han cregut que tu m'has enviat.
»Jo prego per ells; no prego pel món, sinó pels qui tu m'has donat, perquè són teus. Tot allò que és meu és teu, i allò que és teu és meu. En ells s'ha manifestat la meva glòria. Jo no em quedo més al món. Però ells s'hi queden, mentre que jo vinc a tu. Pare sant, guarda'ls en el teu nom, el nom que m'has donat, perquè siguin u com ho som nosaltres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Evangeli ens porta al cenacle. Abans de sortir del cenacle i d’anar a l’hort de les Oliveres, Jesús pronuncia una llarga pregària que conclou el «testament espiritual» que vol lliurar als deixebles. I alça els ulls al Pare del cel. Fins ara havia parlat als deixebles. Ara és el moment d’adreçar-se directament a Déu. I comença amb l’apellatiu únic per a ell: «Pare». Dues vegades més havia emprat aquest apellatiu: abans de la resurrecció de Llàtzer i ran de la presentació dels grecs. Per a ell ha arribat l’«hora», és a dir, el moment pel qual havia vingut a la terra. I demana al «Pare» que «el glorifiqui», per tal que arribi a compliment allò que va fer que l’enviés entre els homes. A continuació esmenta els deixebles que ha elegit i estimat i dels quals ha tingut cura, fent-los amics seus i hereus de l’amor que hi ha entre Ell i el Pare. Aquesta ha estat la seva «obra», la missió que el Pare li ha confiat, és a dir reunir aquells deixebles, comunicar-los l’amor del Pare i entrar en la vida eterna: «I la vida eterna és que et coneguin a tu, l’únic Déu veritable, i aquell que tu has enviat, Jesucrist». Aquesta obra és confiada a ells i a tots els deixebles que els succeiran de generació en generació, inclosos nosaltres. Jesús els coneix bé i sap com en són de febles. Per això prega al Pare que els protegeixi: «Jo prego per ells». Nosaltres també hi som presents en aquesta pregària de Jesús. Jesús sap que el mal intentarà arrencar-los de les seves mans, de la mateixa manera que el diable i els seus servidors han intentat de fer amb ell. I demana que els protegeixi, indicant la manera d’apartar-los del maligne: «perquè siguin u com ho som nosaltres». La comunió, la que hi ha entre el Pare i el Fill, és la garantia pels deixebles d’oposar-se a les temptacions del Maligne i de continuar l’obra d’alliberament que el Fill ha iniciat i que ha de ser portada a compliment.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
