Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 21,15-19
Quan hagueren menjat, Jesús va preguntar a Simó Pere:
--Simó, fill de Joan, m'estimes més que aquests?
Ell li respongué:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura els meus anyells.
Per segona vegada li pregunta:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Ell li respon:
--Sí, Senyor, tu saps que t'estimo.
Jesús li diu:
--Pastura les meves ovelles.
Li pregunta Jesús per tercera vegada:
--Simó, fill de Joan, m'estimes?
Pere es va entristir que Jesús li preguntés per tercera vegada si l'estimava, i li respongué:
--Senyor, tu ho saps tot; ja ho saps, que t'estimo.
Li diu Jesús:
--Pastura les meves ovelles. T'ho ben asseguro: quan eres jove et cenyies tu mateix i anaves on volies, però a les teves velleses obriràs els braços i un altre et cenyirà per portar-te allà on no vols.
Jesús va dir això per indicar amb quina mort Pere havia de glorificar Déu.
Després d'aquestes paraules, Jesús va afegir:
--Segueix-me.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Evangeli ens porta al dia després de la resurrecció. Jesús es troba a la riba del llac de Tiberíades, precisament en el lloc on havia trobat Pere per primera vegada i l’havia cridat a seguir-lo. En aquella mateixa riba, com si fos un nou inici, Jesús interroga Pere sobre la cosa més important: l’amor. Jesús sap bé que el sentit del deure i la força de voluntat, mai no seran els motius que mantindran Pere unit a ell per sempre. Sí que ho serà, en canvi, el desig de bescanviar, amb el seu afecte, l’amor rebut sense límits. Per això Jesús l’interroga tres vegades seguides, com per remarcar que aquesta és la pregunta essencial, que cada dia necessita fer-se. És la pregunta que resumeix cada Paraula pronunciada per Déu: «M’estimes?». La resposta de Pere, primerament, és orgullosa i sentida perquè pensa que el Senyor no confia en ell. Però la insistència del Mestre venç la seva resistència i posa al descobert la seva feblesa, li fa sentir amb força la necessitat de confiar-se una vegada més a ell, per aprendre què vol dir estimar amb tot el cor, amb tota el pensament i amb tota la força. Les paraules de Jesús sobre Pere obren uns escletxa sobre el futur de l’apòstol. Pere trobarà finalment la seva solidesa, que no resideix en la seva força d’ànim com pensava abans, sinó en el fet de confiar-se totalment al Senyor, en el fet de deixar-se guiar per ell i arribar allí on no s’imaginava. Així es realitza la profecia d’un pescador que aconseguirà atraure, amb les xarxes de l’Evangeli, multituds d’homes cap al Senyor. Però és també l’itinerari de cada deixeble que vol seguir l’Evangeli perquè només amb Jesús ha tastat la vida veritable. No sap on arribarà, ni a través de què, però la certesa de la fidelitat de l’amor del Mestre el fa capaç de respondre a aquella invitació que li ha estat adreçada: «Segueix-me».
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
