Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 3,11-26
Com que aquell home no se separava de Pere i Joan, tot el poble va córrer meravellat darrere d'ells cap al pòrtic anomenat de Salomó. Pere ho veié i es va adreçar al poble dient:
--Israelites, per què us estranyeu de tot això? Per què ens mireu així com si haguéssim fet caminar aquest home pel nostre propi poder o pels nostres mèrits? El Déu d'Abraham, Déu d'Isaac i Déu de Jacob, el Déu dels nostres pares, ha glorificat Jesús, el seu Servent, que vosaltres vau entregar i vau negar davant de Pilat, quan ell estava decidit a deixar-lo lliure. Vau negar el Sant i el Just i demànareu a Pilat que us indultés un assassí. Vosaltres vau matar el qui obre el camí de la vida, però Déu l'ha ressuscitat d'entre els morts; nosaltres en som testimonis. Gràcies a la fe en el seu nom, Jesús ha restablert l'home que ara veieu i que tots coneixeu: aquesta fe, que ve per ell, l'ha curat completament davant de tots vosaltres.
»Doncs bé, germans, ja sé que ni vosaltres ni els vostres dirigents no sabíeu què fèieu, però així Déu ha complert allò que havia anunciat per boca de tots els profetes: que el seu Messies havia de patir. Ara, doncs, penediu-vos i convertiu-vos, perquè siguin esborrats els vostres pecats. Així el Senyor farà venir un temps de consolació i us enviarà Jesús, el Messies que us ha estat destinat i que el cel havia d'acollir fins al temps de la restauració universal. És d'aquesta restauració que Déu havia parlat per boca dels seus sants profetes de temps antic. D'una banda, Moisès va dir: El Senyor, el vostre Déu, farà que s'aixequi, entre els vostres germans, un profeta com jo. Escolteu-lo en tot allò que us dirà. Però els qui no escoltin aquest profeta seran extirpats del poble. D'altra banda, tots els profetes que han parlat, des de Samuel en endavant, han anunciat els dies que vivim. Vosaltres sou els fills dels profetes i de l'aliança que Déu va fer amb els vostres pares quan digué a Abraham: Totes les famílies de la terra seran beneïdes en la teva descendència. I és per a vosaltres, en primer lloc, que Déu ha ressuscitat el seu Servent i us l'envia com a benedicció, si cadascú es converteix de les seves maldats.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Pere ha retornat la dignitat a aquell invàlid que, des de feia anys, demanava almoina a la porta del temple. Guarit de la seva malaltia, es va posar immediatament a saltar d’alegria a l’esplanada del temple. Podríem dir que es reprenia el clima de festa i d’alegria que Jesús portava allà on arribava. Era la joia del pobres i dels dèbils que es sentien estimats, era la joia dels deixebles que veien l’amor vèncer la solitud, era la joia de tots aquells que es deixaven tocar el cor pels senyals de l’amor. Aquest fet extraordinari, va impressionar de seguida aquells que estaven en el temple. I tots van acudir a Pere i Joan, pensant que eren ells qui havien curat a aquell invàlid. Però l’apòstol, a diferència del protagonisme que bé coneixem, deixa clar de seguida que el miracle és obra de Déu, no seva. És Déu qui cura, els deixebles són només servents de la seva Paraula. És cert, el Senyor ha elegit servir-se de simples homes i simples dones per fer les seves meravelles. Però ell es el Senyor, el fort i el poderós. Els deixebles són un instrument a les seves mans. És el Pare del cel que ha ressuscitat Jesús dels morts: ell venç el mal i cura les malalties. Però no ens trobem davant de fets màgics que meravellen, sinó davant Déu, que és més fort que el mal i que segueix actuant en la vida dels homes. Per això ja als Evangelis trobem mares, pares i amics que demanen a Déu la guarició dels malalts. I també els apòstols exhorten a pregar amb fe perquè el Senyor intervingui i curi el malalt. Jesús havia dit: «Si dos de vosaltres aquí a la terra es posen d’acord per a demanar alguna cosa, el meu Pare del cel els la concedirà; perquè on n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,19-20). La pregària feta amb fe i insistència està en l’origen de la guarició i dels miracles, tant avui com ahir.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
