Pregària per la pau en la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau en la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 5,1-11
També un home que es deia Ananies, juntament amb Safira, la seva muller, es va vendre una propietat. Després, d'acord amb ella, es va reservar una part dels diners i va dipositar la resta als peus dels apòstols. Pere li digué:
--Ananies, per què has deixat que Satanàs envaís el teu cor? Reservant-te una part dels diners del terreny, has mentit a l'Esperit Sant. Quan encara era teu, eres lliure de quedar-te'l; i, quan te l'has venut, podies disposar com volguessis dels diners. Per què has maquinat una cosa així? No has mentit als homes, sinó a Déu!
Tan bon punt Ananies va sentir aquestes paraules, caigué a terra i va expirar. Un gran temor s'apoderava de tots els qui ho sentien explicar.
Els joves van amortallar el cos i se l'endugueren per enterrar-lo.
Al cap d'unes tres hores va arribar la seva dona, sense saber res del que havia passat. Pere li preguntà:
--Digues-me, ¿és veritat que vau vendre el camp per tal preu?
Ella respongué:
--Sí, per tal preu.
Pere li replicà:
--Com és que heu anat d'acord per posar a prova l'Esperit del Senyor? Mira, els qui vénen d'enterrar el teu marit ja són a la porta i se t'enduran també a tu.
A l'instant la dona va caure als peus de Pere i va expirar. Quan els joves entraren, la trobaren morta; se l'endugueren i l'enterraren al costat del seu marit. Un gran temor s'apoderava de tota la comunitat i de tots els qui sentien explicar aquests fets.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La història d’Ananies i Safira és molt dura. L’autor dels Fets dels Apòstols explica que van vendre un terreny i van portar a la comunitat només una part de l’import, quedant-se amb la resta. El problema no era aquest fet, sinó haver mentit a Pere dient-li que havien entregat la suma sencera a la comunitat. Tant Ananies com Safira van morir a l’instant, primer l’un i després l’altra. És una conclusió que pot semblar exagerada respecte al pecat comès. En realitat, Ananies i Safira, amb la seva mentida, es separaven del comú sentir de la comunitat, fent morir així en ells la vida espiritual que havien rebut com un do. No es tractava d’un simple incompliment, sinó de la separació de l’esperit de la comunitat, que porta sempre a la pròpia destrucció. La mort d’Ananies i Safira no s’ha d’entendre com un càstig enviat per Déu, sinó com la conseqüència de la seva insinceritat i d’haver fet prevaldre els seus interessos per sobre dels de tots. Cada vegada que deixem prevaldre el nostre egocentrisme sobre el bé comú, exercim una violència que es torna contra nosaltres, abans que contra els altres. Narra el llibre dels Fets que la gent, veient el que havia passat, van quedar esgarrifats. No vol suggerir que va començar un clima de por en la comunitat. És conegut que el fruit de la comunió és la pau, la joia, l’amor, com afirma Lluc en diverses ocasions. En tot cas mentides com les d’Ananies i Safira contaminen i destrueixen la comunió fent que prevalgui l’esperit de «divisió» propi del maligne. Els Fets subratllen que tots hem d’estar atents a custodiar la comunió que el Senyor ens ha donat. La fraternitat ha de ser custodiada amb gran atenció perquè és fàcil ferir-la amb els comportaments egoistes.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
