Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Llegir més
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 10,1-8
Hi havia a Cesarea un home que es deia Corneli, un centurió de la cohort anomenada Itàlica; era un home piadós, que creia en l'únic Déu amb tota la seva família, feia moltes almoines als membres del poble jueu i sempre pregava. Un dia, a l'hora de la pregària de la tarda, va tenir una visió i va veure clarament un àngel de Déu que entrava a casa seva i el cridava:
--Corneli!
Ell se'l mirà fixament i, esglaiat, digué:
--Què hi ha, Senyor?
L'àngel continuà:
--Les teves pregàries i les teves almoines han arribat a Déu, i ell les té presents. Ara, doncs, envia alguns homes a Jafa a cercar un tal Simó, que duu el sobrenom de Pere. S'allotja a casa d'un tal Simó, blanquer d'ofici, que té la casa vora el mar.
Quan l'àngel que li parlava hagué sortit, Corneli va fer venir dos criats i un soldat piadós, un dels seus homes de confiança, els ho va explicar tot i els envià a Jafa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El capítol desè dels Fets dels Apòstols presenta un pas decisiu en la història de l’Església: el punt d’inflexió de la predicació als pagans, és a dir, al gran món de l’imperi romà. Fins aquell moment la predicació havia tingut lloc bàsicament en l’àmbit jueu, entre altres raons perquè les dificultats per sortir-ne eren molts fortes. El Senyor pren la iniciativa fent que es commogui el centurió romà, Corneli, un home piadós i generós que «pregava a Déu constantment», tal com explica Lluc. Tot això arriba a dalt, fins a Déu, que escolta el centurió. A l’hora nona, l’hora de la pregària, el Senyor envia un àngel que crida Corneli pel seu nom, tal com succeeix en totes les visions bíbliques. Déu vetlla per qui li és fidel i el socorre. Abans que la predicació arribi a l’orella del centurió, el Senyor ja s’havia acostat al seu cor. És la raó profunda de la missió cristiana. No es tracta tant de convertir, com d’ajudar a descobrir l’amor de Déu, que ens precedeix. Fins i tot abans que nosaltres ens n’adonem, el Senyor ens cerca. Corneli obeeix les instruccions de l’àngel i envia dos criats a buscar Pere. Aquests es posen camí cap a Jafa i convencen l’apòstol d’anar a Cesarea. Una vegada més la Paraula de Déu es posa en camí sota la guia i la inspiració de l’Esperit Sant per arribar al cor del primer pagà que es converteix al Senyor. El Senyor és qui toca el cor, a Pere se li demana que ajudi la Paraula del Senyor a fer camí. És la tasca de tota comunitat cristiana encara avui.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
