Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 18,9-28
Una nit, en una visió, el Senyor digué a Pau:
--No tinguis por; continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu, i ningú no et posarà la mà al damunt. Aquí a Corint tinc un poble molt nombrós.
Pau s'hi va quedar un any i mig i ensenyava entre ells la paraula de Déu.
En temps de Gal·lió, procònsol d'Acaia, els jueus es van alçar tots a l'una contra Pau, el conduïren davant el tribunal i l'acusaven dient:
--Aquest individu busca de convèncer la gent d'adorar Déu d'una manera contrària a la Llei.
Però quan Pau es disposava a prendre la paraula, Gal·lió va replicar:
--Jueus, si es tractés d'un crim o d'un delicte, us atendria com és de justícia; però com que es tracta de controvèrsies sobre paraules i noms i sobre la vostra Llei, l'afer us pertoca a vosaltres. Em nego a judicar aquestes qüestions.
I els va treure del tribunal. Aleshores tots van agafar Sòstenes, el cap de la sinagoga, i davant mateix del tribunal el van apallissar. I a Gal·lió, res d'això no li importava.
Pau encara es quedà força dies a Corint. Després es va acomiadar dels germans i s'embarcà cap a Síria. L'acompanyaven Priscil·la i Àquila. A Cèncrees s'havia rapat el cap, a causa d'una prometença. Arribaren a Efes i allí se separà d'ells dos. Va entrar a la sinagoga i adreçà la paraula als jueus. Ells li demanaren que s'hi quedés més temps, però Pau no hi va accedir. I es va acomiadar d'ells dient-los:
--Tornaré una altra vegada a visitar-vos, si Déu vol.
I se'n va anar d'Efes. Desembarcà a Cesarea i, després de pujar a Jerusalem a saludar la comunitat, va baixar a Antioquia.
Pau va passar algun temps a Antioquia. Després se'n va anar i recorregué successivament la regió de Galàcia i Frígia, enfortint tots els deixebles.
Un jueu d'origen alexandrí, que es deia Apol·ló, home eloqüent i versat en les Escriptures, va arribar a Efes. L'havien instruït en el Camí del Senyor, i parlava amb esperit fervent ensenyant amb exactitud tot el que es refereix a Jesús, encara que només coneixia el baptisme de Joan. Apol·ló es posà a parlar amb valentia a la sinagoga. Quan Priscil·la i Àquila el van sentir, el prengueren a part i li exposaren més exactament el Camí de Déu. Com que ell volia anar-se'n a Acaia, els germans el van animar a fer-ho, i van escriure als deixebles que li donessin acolliment. En arribar a Acaia, va ser una gran ajuda per als creients, amb la gràcia que Déu li havia donat: refutava públicament els jueus amb energia i demostrava amb les Escriptures que Jesús és el Messies.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La predicació de Pau, junt a moltes conversions, continua suscitant oposició. En la mateixa comunitat cristiana hi havia també malentesos i disputes amb el risc de divisions. Possiblement l’apòstol patia alguns moments de desànim. Nosaltres, en realitat, amb molt menys en tenim prou per desanimar-nos, per fer-nos enrere i per tornar a pensar en les nostres coses. Pau, en un colloqui nocturn amb el Senyor, que tant s’assemblava als que Jesús mantenia amb el Pare del cel, se sent dir: «No tinguis por, continua parlant, no callis. Jo sóc amb tu». I afegeix Lluc es va quedar encara un any i mig a Corint predicant l’Evangeli. L’apòstol va comprendre més profundament encara, que només el Senyor és la roca sobre la qual fonamentar la vida i les actuacions pastorals. En la pregària havia retrobat la inspiració de la seva missió apostòlica. I va continuar, per tant, predicant l’Evangeli a la regió circumdant, encoratjant les diverses comunitats que ell mateix havia fundat i trobant recolzament per part de les autoritats civils, com el procònsol Gallió a Acaia. L’apòstol no està sol en aquesta missió. Àquila i Priscilla l’acompanyen i són ells els qui a Efes ajuden un tal Apollo, del qual Pau parla en la primera carta als corintis, per inserir-lo en una comunitat que harmonitzi els diversos carismes que el Senyor suscita en la comunitat dels creients.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
