Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Lluc 1,46-55
Maria digué:
--La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra
Déu que em salva,
perquè ha mirat la petitesa
de la seva serventa.
Des d'ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el Totpoderós
obra en mi meravelles:
el seu nom és sant,
i l'amor que té
als qui creuen en ell
s'estén de generació en generació.
»Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils;
omple de béns els pobres,
i els rics se'n tornen sense res.
»Ha protegit Israel, el seu servent,
com havia promès als nostres pares;
s'ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
En l'encontre amb la cosina Elisabet ?tal com llegíem a l'Evangeli d'ahir? Maria ha estat saludada amb la primera benaurança que apareix a l'Evangeli: «Feliç tu que has cregut: allò que el Senyor t'ha anunciat es complirà». Certament fa pensar que la primera benaurança quedi vinculada a l'escolta de la Paraula de Déu. No diu pas que l'escolta de l'Evangeli es faci sense problemes, sense sorpreses, sense inquietuds. Al contrari, és propi d'aquesta escolta fer-se preguntes, interrogar-se sobre la pròpia vida. Però és un torbament saludable, en el sentit que porta a la salvació. La torbació provoca una decisió, un canvi, un punt d'inflexió en la pròpia vida. I el «torbament» inicial es transforma en la joia de qui se sent estimat per Déu i segur en les seves mans. Maria, esdevinguda la primera deixebla de l'Evangeli, canta la joia de ser elegida i estimada per Déu. Maria esclata en un himne de lloança a Déu que li surt del més profund de l'ànima, perquè el Senyor del cel i de la terra ha girat el seu esguard envers ella, una pobre i dèbil criatura. Amb el càntic del Magníficat, en la illació de les seves estrofes, Maria recull en una síntesi extraordinària la felicitat dels «pobres de Jahvè», d'aquells que han posat tota la seva vida en les mans del Senyor i que ho esperen tot d'Ell. Maria no amaga la seva feblesa i la seva pobresa, sap que l'autèntica riquesa és la de Déu, que elegeix els petits i els pobres per manifestar la seva força. Quina diferència amb nosaltres, que anem a la recerca d'atencions i consideracions! Maria comprèn que el misteri que ha estat vivint és tot ell un do extraordinari del Senyor, del Déu que ha alliberat Israel de l'esclavitud d'Egipte, que ha protegit els pobres, que ha humiliat els superbs i que ha omplert de béns els afamats. Aquest Déu s'ha inclinat sobre ella i l'ha estimada fins al punt de fer-la Mare del seu Fill. Ella, amb temor i amb gran joia, l'ha rebut en el seu cor i n'ha fet el centre de la seva pròpia existència. Des d'aquell dia, a través d'ella, Déu ha posat la seva tenda entre els homes. Ella és la primera i autèntica «menjadora», el primer lloc on el Verb s'ha fet carn. I en ella el Senyor ens ha indicat el camí que els creients estem cridats a recórrer.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
