LA PREGÀRIA CADA DIA

Pregària per la pau
Paraula de déu cada dia

Pregària per la pau

Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Festa del Crist negre d'Esquipulas, a Guatemala, venerat a tota Amèrica Central.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Pregària per la pau
Dilluns 15 de gener

Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Festa del Crist negre d'Esquipulas, a Guatemala, venerat a tota Amèrica Central.


Lectura de la Paraula de Déu

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

Marc 2,18-22

Un dia que els deixebles de Joan i els fariseus dejunaven, alguns van anar a trobar Jesús i li preguntaren:
--Per què els deixebles de Joan i els dels fariseus fan dejuni i els teus no dejunen?
Jesús els respongué:
--¿Poden dejunar els convidats a noces mentre l'espòs és amb ells? Mentre el tenen amb ells no poden pas dejunar. Però ja vindrà el temps que l'espòs els serà pres, i aquell dia sí que dejunaran.
»Ningú no cus a un vestit vell un pedaç de roba sense tractar: la roba nova estiraria la vella i es faria un esquinç més gros. I ningú no posa vi nou en bots vells: el vi rebentaria els bots i es farien malbé bots i vi. A vi nou, bots nous.

 

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.

Al·leluia, al·leluia, al·leluia.

L'evangelista parla dels deixebles del Baptista i dels fariseus, els quals practicaven un dejuni que no era obligatori, altrament Jesús també l'hauria observat. Aquesta pràctica voluntària els permetia presentar-se davant els altres com a persones exemplars en el pla religiós. I, com sempre passa amb aquells que es consideren justos, se senten autoritzats a dirigir-se a Jesús per preguntar-li la raó per la qual els seus deixebles no feien aquest tipus de dejuni que, tot i no ser obligatori, eleva l'esperit. És evident que la seva critica anava dirigida més al mestre que no pas als deixebles. Però Jesús, amb un llenguatge parabòlic, els respon que no són les pràctiques exteriors que tornen pur el cor i neta la vida dels homes. És pur, continua Jesús, qui acull el Messies com s'acull l'espòs. Jesús, com és obvi, volia fer entendre que ell era l'espòs que anava venint. Quan els amics de l'espòs l'esperen per fer festa no poden dejunar. Seria impropi de l'espòs, que espera ser rebut amb aires de festa i no amb la tristesa pròpia del dejuni. I assegura, no obstant, que als amics de l'espòs els arribaran temps difícils, sobretot quan l'espòs els serà pres. A partir d'ara Jesús, encara que veladament, anticipa la seva passió i la seva mort. Llavors serà el moment del dejuni, o més aviat el temps del patiment. Així ha succeït des del principi fins al dia d'avui, amb la llarga llista de deixebles que han donat la seva vida per la seva fe fins al vessament de sang. Jesús, amb dues imatges, deixa clar que l'esperit de discipulatge no concorda amb la rigidesa formal de les pràctiques religioses o amb l'ascetisme que no canvia el cor. El vestit vell i els bots vells representen una religiositat exterior que no canvia ni el cor ni el comportament. La perseverança obstinada en ser sempre igual a si mateix, no permet ser remogut per l'Evangeli. Jesús confirma que la salvació i la felicitat consegüent, resideixen en un cor bo sempre a punt per acollir la Paraula que renova, no en les pràctiques externes. Quants errors no es cometen confiant la pròpia vida a l'exterioritat! L'Evangeli és el vi nou que fa nous els cors que el reben. El cor de qui és ple de si mateix i de les pròpies obres és com un bot vell incapaç d'acollir la novetat de l'Evangeli. I la roba nova és el mantell nou teixit amb fils d'amor que no té res a veure amb la peça vella i gastada de l'egocentrisme. Els deixebles han comprés que la salvació no resideix en gloriar-se de les pròpies obres, encara que siguin bones com el dejuni, sinó en estimar Jesús per damunt tota altra cosa, com l'esposa estima el seu espòs.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.