Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Marc 2,23-28
Un dissabte, Jesús passava per uns sembrats. Tot fent camí, els seus deixebles es posaren a arrencar espigues. Els fariseus li van dir:
--Mira, per què fan en dissabte això que no és permès?
Jesús els respon:
--¿No heu llegit mai què va fer David quan van tenir necessitat de menjar ell i els qui anaven amb ell? Tal com es diu en el passatge del gran sacerdot Abiatar, David va entrar al temple de Déu, va menjar els pans d'ofrena, que solament poden menjar els sacerdots, i en va donar també als qui l'acompanyaven.
I els deia:
--El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte. Per això el Fill de l'home és senyor fins i tot del dissabte.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Després de la discussió sobre el dejuni, que vam escoltar ahir, l'evangelista Marc ens explica la que es produeix a propòsit del dissabte. Els fariseus s'adonaven que els deixebles de Jesús, mentre caminaven per un camp de sembrat en dissabte, recollien espigues i se les menjaven, transgredint d'aquesta manera la llei del repòs del Dissabte. El fragment parallel de Mateu n'especifica les raons: els deixebles «tenien gana» (Mt 12,1). Els fariseus, immediatament, acusen el Mestre de permetre als deixebles de transgredir la Llei. Però Jesús defensa els seus deixebles. I proposa un exemple semblant ocorregut a David, el qual fugint de Saúl que el volia matar, va entrar en el temple i va menjar junt amb els seus companys els pans beneïts reservats als sacerdots (1Sm 21,2-7). I Jesús afegeix: «El dissabte ha estat fet per a l'home, i no l'home per al dissabte». Amb aquesta afirmació Jesús vol mostrar allò que compta de veritat en la llei: no l'observança legalista sinó la salvació de l'home. L'home i la seva salvació són en el cor mateix de l'Escriptura. El Senyor ha creat el món i ha enviat el seu mateix Fill per amor a l'home, per salvar-lo del pecat i de la mort. El creient, en conseqüència, no és cridat a observar unes normes, sinó a respondre a l'amor de Déu i a viure amb amor vers els altres. Aquest passatge evangèlic manifesta com n'és de present en el cor de Jesús la salvació de l'home. Per això ha vingut a la terra, com escriu l'evangelista Joan: «Déu ha estimat tant el món que ha donat el seu Fill únic perquè no es perdi cap dels qui creuen en ell, sinó que tinguin vida eterna» (Jn 3,16). El Fill de l'home és Senyor del dissabte: ha vingut per salvar, no per condemnar. Ens demana de seguir-lo en aquest camí, el camí de l'amor que salva.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
