Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere. Read more
Pregària per la pau a la Basílica de Santa Maria in Trastevere.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Èxode 1,8-14.22
Un nou rei, que no havia conegut Josep, va pujar al tron d'Egipte, i digué al seu poble:
-Aquests israelites són un poble massa nombrós, més fort que nosaltres. Actuem amb habilitat. Si anessin multiplicant-se, el dia que hi hagués guerra s'aliarien amb els nostres enemics per combatre contra nosaltres, i se n'anirien d'aquest país.
Llavors els van imposar uns encarregats per oprimir-los amb treballs feixucs; així van construir per al faraó les ciutats d'aprovisionament de Pitom i Ramsès. Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça. Per això van esclavitzar els israelites amb duresa i els amargaren la vida amb treballs pesats: preparar l'argila, fer maons i ocupar-se de totes les feines del camp. Amb tot això els esclavitzaven durament.
Finalment el faraó manà a tot el seu poble:
-Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El començament del llibre de l'Èxode interromp la història dels Patriarques i obre la història del poble d'Israel. Ja no hi ha Josep, fill de Jacob, que guiï Egipte. Ara el nou faraó té por del creixement en nombre dels fills d'Israel, un poble considerat estranger i, per tant, susceptible de ser oprimit i eliminat. El passatge conté només uns quants versos presos del primer capítol on es narra la decisió del faraó d'esclavitzar al poble d'Israel. El text parla de mesures molt severes. La primera és imposar als jueus treballs forçarts -una esclavitud real- per a la construcció de dues noves ciutats, Pitom i Ramsès. Però, malgrat la duresa i la crueltat del treball, no es produïen els fruits desitjats. L'autor sagrat assenyala amb una certa ironia: "Però, com més els oprimien, més augmentaven i es multiplicaven, i els egipcis els veien com una amenaça". En conseqüencia el faraò va prendre una mesura encara més dràstica: "Tireu al Nil tots els nens hebreus que neixin; deixeu viure només les nenes". Era evident la decisió d'oprimir el poble d'Israel fins a la seva eliminació. Sabem que dues dones, amb "temor de Déu", primícia de coneixement com diu l'Escriptura (Pr 1,7), van ser instrument de salvació del poble d'Israel. Era evident que el Senyor, i només ell, guiava la història del seu poble. Aquelles dones, van salvar Moisés, el llibertador, de les aigües del Nil. També nosaltres, febles com aquestes dues dones, si ens deixem guiar pel temor del Senyor podrem ser principi de vida pels altres. Déu beneeix i fa fecunda la vida d'aquells que des del seu temor, serveixen els pobres i els febles.
Prayer is the heart of the life of the Community of Sant'Egidio and is its absolute priority. At the end of the day, every the Community of Sant'Egidio, large or small, gathers around the Lord to listen to his Word. The Word of God and the prayer are, in fact, the very basis of the whole life of the Community. The disciples cannot do other than remain at the feet of Jesus, as did Mary of Bethany, to receive his love and learn his ways (Phil. 2:5).
So every evening, when the Community returns to the feet of the Lord, it repeats the words of the anonymous disciple: " Lord, teach us how to pray". Jesus, Master of prayer, continues to answer: "When you pray, say: Abba, Father". It is not a simple exhortation, it is much more. With these words Jesus lets the disciples participate in his own relationship with the Father. Therefore in prayer, the fact of being children of the Father who is in heaven, comes before the words we may say. So praying is above all a way of being! That is to say we are children who turn with faith to the Father, certain that they will be heard.
Jesus teaches us to call God "Our Father". And not simply "Father" or "My Father". Disciples, even when they pray on their own, are never isolated nor they are orphans; they are always members of the Lord's family.
In praying together, beside the mystery of being children of God, there is also the mystery of brotherhood, as the Father of the Church said: "You cannot have God as father without having the church as mother". When praying together, the Holy Spirit assembles the disciples in the upper room together with Mary, the Lord's mother, so that they may direct their gaze towards the Lord's face and learn from Him the secret of his Heart.
The Communities of Sant'Egidio all over the world gather in the various places of prayer and lay before the Lord the hopes and the sufferings of the tired, exhausted crowds of which the Gospel speaks ( Mat. 9: 3-7 ), In these ancient crowds we can see the huge masses of the modern cities, the millions of refugees who continue to flee their countries, the poor, relegated to the very fringe of life and all those who are waiting for someone to take care of them. Praying together includes the cry, the invocation, the aspiration, the desire for peace, the healing and salvation of the men and women of this world. Prayer is never in vain; it rises ceaselessly to the Lord so that anguish is turned into hope, tears into joy, despair into happiness, and solitude into communion. May the Kingdom of God come soon among people!
For the sick, in memory of the dead, for peace
