LA PREGÀRIA CADA DIA

Dimecres Sant
Paraula de déu cada dia

Dimecres Sant

Miércoles Santo
Recuerdo de la oración del papa Francisco en tiempo de pandemia en el 2020, en la plaza de San Pedro. Oración por las víctimas y los enfermos de covid-19 y de toda epidemia.
Llegir més

Libretto DEL GIORNO
Dimecres Sant
Dimecres 27 de març

Miércoles Santo
Recuerdo de la oración del papa Francisco en tiempo de pandemia en el 2020, en la plaza de San Pedro. Oración por las víctimas y los enfermos de covid-19 y de toda epidemia.


Lectura de la Paraula de Déu

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Mateu 26,14-25

Llavors un dels Dotze, l'anomenat Judes Iscariot, se n'anà a trobar els grans sacerdots i els digué:
-Què esteu disposats a donar-me si us entrego Jesús?
Ells li van oferir trenta monedes de plata. I des d'aleshores Judes buscava una ocasió per entregar-lo.
El primer dia dels Àzims, els deixebles anaren a dir a Jesús:
-On vols que et fem els preparatius per a menjar el sopar pasqual?
Ell respongué:
-Aneu a la ciutat, a casa de tal, i digueu-li: "El Mestre diu: La meva hora és a prop. Faré el sopar pasqual amb els meus deixebles a casa teva."
Els deixebles van complir el que Jesús els havia ordenat i prepararen el sopar pasqual.
Arribat el capvespre, Jesús es posà a taula amb els Dotze. Mentre sopaven, digué:
-En veritat us ho dic: un de vosaltres em trairà.
Molt entristits, li anaven preguntant, l'un rere l'altre:
-¿No sóc pas jo, Senyor?
Jesús respongué:
-Un que suca amb mi al mateix plat és el qui em trairà. El Fill de l'home se'n va, tal com l'Escriptura ha dit d'ell, però ai de l'home que el traeix! A aquest home, més li valdria no haver nascut.
Judes, el qui el traïa, li preguntà:
-¿No sóc pas jo, rabí?
Ell li respongué:
-Tu ho has dit.

 

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

Si morim amb ell també viurem amb ell,
si som constants amb ell, amb ell regnarem.

Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria

El relato de la traición de Judas suscita siempre sentimientos de dolor y desconcierto. Judas llega a vender a su maestro por treinta denarios, el precio del rescate de un esclavo. ¡Cuánta amargura en las palabras iniciales del Evangelio de hoy: "Uno de los doce"! Sí, uno de sus amigos más cercanos, uno de los que Jesús había elegido, había amado, por el que se había preocupado, al que había defendido de los ataques de los adversarios. Y ahora es precisamente él quien lo vende a sus enemigos. Judas se había dejado seducir por las riquezas, reforzando así su distancia del maestro hasta el punto de concebir y llevar a cabo la traición. Jesús lo había dicho claramente: "No se puede servir a Dios y al dinero" (Mt 6,24). Judas acabó prefiriendo lo segundo, y se encaminó por esa vía. Sin embargo, la conclusión de esta aventura fue muy distinta a como él la había imaginado. Quizá su angustia comenzó precisamente con la preocupación de encontrar el momento y el modo de "entregar a Jesús". El momento estaba por llegar: coincidiría con la Pascua, el tiempo en que se inmola el cordero en recuerdo de la liberación de la esclavitud de Egipto. Jesús sabía bien lo que le esperaba esa Pascua: "Mi tiempo está cerca". Pidió a los discípulos que preparasen la cena pascual, la cena del cordero, mostrando así que no era Judas quien lo "entregaba" a los sacerdotes, sino que él mismo se "entregaba" a la muerte por amor a los hombres. Jesús podría haberse alejado de Jerusalén yendo a un lugar desierto. Con seguridad habría evitado la captura. Pero no lo hizo, se quedó en Jerusalén y decidió celebrar la cena en la que los judíos recuerdan la decisión de Dios, que recuperaba a su pueblo liberándolo de la esclavitud de Egipto. La petición de amor de aquella tarde continúa resonando en los oídos de todo discípulo, y de todo hombre: la pasión de Jesús no ha terminado; todos debemos estar atentos para alejar de nosotros ese instinto de traición escondido en el corazón de cada uno. Incluso Judas, esa tarde, para esconder su intención de los demás, se atrevió a decir: "¿Soy yo acaso, Rabbí?". Interroguémonos sobre nuestras traiciones, no para dejamos abrumar por ellas sino para unimos aún más a Jesús, que continúa cargando con los pecados del mundo.

La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).

Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".

Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.

Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).

La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.