Recuerdo de san José obrero y fiesta del trabajo. Llegir més
Recuerdo de san José obrero y fiesta del trabajo.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s'ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,1-8
"Jo sóc el cep veritable i el meu Pare és el vinyater. Les sarments que no donen fruit, el Pare les talla, però les que donen fruit, les neteja perquè encara en donin més. Vosaltres ja sou nets gràcies a la paraula que us he comunicat. Estigueu en mi com jo estic en vosaltres. Així com les sarments, si no estan en el cep, no poden donar fruit, tampoc vosaltres no en podeu donar si no esteu en mi. Jo sóc el cep i vosaltres les sarments. El qui està en mi i jo en ell, dóna molt de fruit, perquè sense mi no podeu fer res. Si algú no està en mi, és llençat fora i s'asseca com les sarments. Les sarments, un cop seques, les recullen i les tiren al foc, i cremen. Si esteu en mi i les meves paraules resten en vosaltres, podreu demanar tot el que voldreu, i ho tindreu. La glòria del meu Pare és que doneu molt de fruit i sigueu deixebles meus.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Con la imagen del Padre como labrador, del Hijo como la vid y de los discípulos como los sarmientos, quiere describir esa circularidad de amor que une a los discípulos a él y al Padre. Y es una imagen que se utiliza otras veces en la Escritura para describir la relación entre el Señor y su pueblo. En este día que une la figura de san José con la fiesta del trabajo, esta imagen nos recuerda que la unión entre la vid y los sarmientos es el producto del buen fruto. Jesús, al unir a los discípulos a sí mismo, los hace partícipes del mismo amor que él tiene con el Padre. Comienza diciendo: "Yo soy la vid; vosotros los sarmientos". Con esta imagen quiere que los discípulos comprendan bien el tipo de vínculo que establece con ellos: la relación es tan estrecha que llegan a ser uno con él. En efecto, el sarmiento vive y da fruto solo si permanece unido a la vid; si se desprendiera, se marchitaría y moriría. Permanecer unidos a la vid es, pues, esencial para los sarmientos. Por eso Jesús continúa: "El que permanece en mí y yo en él, ése da mucho fruto; porque separados de mí no podéis hacer nada". El término permanecer, utilizado once veces en este pasaje, va siempre seguido de la expresión dar fruto. Dar fruto es propio de los discípulos que escuchan la palabra de Dios con corazón atento. Este fue también el caso de José que, escuchando la palabra de Dios del ángel, cumplió el sueño del Padre, llevando consigo a María y a su Hijo
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
