Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Tot aquell qui viu i creu en mi
no morirà per sempre.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 15,18-21
"Si el món us odia, tingueu present que m'ha odiat primer a mi que a vosaltres. Si fóssiu del món, el món us estimaria com a cosa seva. Però vosaltres no sou del món: jo us he escollit del món, i per això el món us odia. Recordeu allò que us he dit: "El criat no és més important que el seu amo." Si m'han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres. Si haguessin guardat la meva paraula, també guardarien la vostra. Però tot això us ho faran per causa del meu nom, ja que no coneixen aquell qui m'ha enviat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Si creus, veuràs la glòria de Déu,
diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jesús, después de hablar de la íntima relación de amor que le une a los discípulos, habla del odio del que esos mismos discípulos serán objeto en el mundo. Hay, en efecto, una incompatibilidad profunda y radical entre el amor gratuito, propio del verdadero discípulo de Jesús, y la lógica mundana que busca siempre el beneficio, o al menos la reciprocidad en cada situación de la vida. Solo si uno camina por la senda del amor evangélico se convierte en signo de contradicción para el mundo. Jesús libró una verdadera lucha contra el mal y su poder sobre los hombres. Los discípulos, resulta obvio, al estar con Jesús recibirán la misma hostilidad que se abate sobre él. Por eso Jesús advierte a los discípulos de todos los tiempos: "Si a mí me han perseguido, también os perseguirán a vosotros; si han guardado mi palabra, también la vuestra guardarán". El discípulo que vive el Evangelio se convierte en signo del mismo Señor. Quien le acoge e imita su ejemplo, acoge e imita al mismo Jesús. Y quien desprecia al discípulo, desprecia al mismo Jesús. Esto es lo que le fue revelado a Pablo en el camino de Damasco. El Señor le dijo: "Saulo, ¿por qué me persigues?". En esta pregunta se pone de manifiesto claramente el estrecho vínculo entre Jesús y los discípulos, incluidos nosotros. Y explica el porqué de la oposición contra los cristianos aún hoy. El mensaje evangélico sigue siendo siempre una alternativa a la mentalidad egocéntrica del mundo.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
