LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Els apòstols, després de la resurrecció, es troben amb Jesús en el Cenacle, en el camí d’Emmaús, en el llac de Tiberíades. A nosaltres ens passa el mateix cada diumenge. En efecte, ens reunim per trobar-nos amb el Senyor ressuscitat, el mateix Jesús que havia dit als seus: «Fills meus, encara estic amb vosaltres per poc temps» (Jn 13,33). El trobem enmig del nostre temps, mentre tants pensen que és poc important o poc útil escoltar la seva veu. Tanmateix, en el cor dels homes hi ha llàgrimes, dol, desencís i, sobretot, molts afanys pel viure de cada dia. El qui oblida trobar-se amb aquell que ha vençut la mort retornant a la vida, es queda sol acompanyat només amb les seves pobres forces, amb els seus pobres sentiments, això sí però, ple d’autosuficiència. Aquest ha descobert aviat el neguit de viure, mentre la millor part de la seva humanitat queda a les fosques. N’hi ha prou amb alçar els ulls de la nostra petita vida i mirar cap a altres terres per adonar-se de tantes morts, de tants dols, de tants plors com hi ha encara en el món. I nosaltres sense fer res! Sens dubte, hauríem de cridar més fort contra l’escàndol de tantes injustícies i prevaricacions. Com podem restar tan indiferents, atents només als nostres problemes personals o del nostre país? Com es pot viure, debatre, dialogar i afrontar la vida sense entrar en contacte amb el dolor i la mort, sense que ens veiem empesos cap a la construcció d’un món diferent? El creient va a l’encontre de la paraula del Ressuscitat i prega per un dia diferent: el dia en el qual no se sentin ja més plors perquè la mort amb tot el seu poder haurà estat vençuda. Les coses velles encara tenen la seva força; cal treballar i tenir l’esperança posada en les coses noves, quan el mal i tot el que l’acompanya ja no dominaran el món. La trobada dels germans i les germanes al voltant del Ressuscitat no és un fet corrent. És un moment exultant i de gran importància. Aquella tarda de dijous, Judes acabava d’anar-se’n i l’atmosfera s’havia tornat més serena, més càlida.
Llavors Jesús els va donar el «el manament nou». Cada diumenge és així. El manament que Jesús ens dóna és «nou»: «que us estimeu els uns als altres tal com jo us he estimat». «Nou», vol dir «definitiu», «fonamental». Quan es comencen a escoltar aquestes paraules al voltant de la taula del Senyor i ens estimem com ell ens ha estimat, s’encén en nosaltres un amor tan gran que ens sobrepassa. Neix en nosaltres el desig d’un dia divers, millor, el desig que desaparegui tota tristesa, tot dolor, tot el poder del mal. Als cristians no se’ns demana que construïm la ciutat cristiana, tanmateix sentim una veu que diu: «Aquest és el tabernacle on Déu habitarà amb els homes. Ells seran el seu poble, i el seu Déu serà Déu que és amb ells. Eixugarà totes les llàgrimes dels seus ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni sofriment. Perquè les coses d’abans han passat. I el qui seu al tron va afirmar: Mira que faig noves totes les coses» (Ap 21, 3-5).
La proximitat amb el Ressuscitat ens colpeix i ens transfigura: el cel i la terra nova comencen quan comencem a estimar-nos com el Senyor ens ha estimat. És la transfiguració no només de cada persona en particular sinó també d’un grup, sigui petit o gran. Jesús mateix va dir: «On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells» (Mt 18,20). I on hi viu el Senyor ja no hi viuen les coses passades: «Tothom coneixerà que sou deixebles meus per l’amor que us tindreu entre vosaltres» (Jn 13,35). Ha estat sobretot la pràctica de l’amor —afirma Tertul•lià— allò que ha impregnat com un segell de foc els ulls dels pagans: «mireu com s’estimen» diuen (mentre ells s’odien) «i estan disposats a donar la vida els uns pels altres» (mentre ells opten per matar-se). El manament «nou» no és un simple distintiu de pertinença al Crist, és el rostre del Senyor ressuscitat que viu en aquell petit grup de pobres deixebles que intenten posar-lo en pràctica.