Salm responsorial
Salm 55 (56)
Antífona
Confio en Déu, no tindré por.
= Compadeix-te de mi, Déu meu: †
hi ha homes que m’espien,
no paren de combatre’m tot el dia.
- M’espien tot el dia els adversaris,
són molts els qui em combaten i dominen.
- Quan m’arriba un dia terrible,
jo poso en tu la confiança.
= Canto lloances a Déu per la seva paraula; †
confio en ell, no temo res.
Els mortals, què em poden fer?
- El que jo dic, ho falsegen tot el dia,
no pensen més que a fer-me mal;
= m’espien des d’un racó, †
segueixen els meus passos,
desitjosos de llevar-me la vida.
[- Permetràs que s’escapin els culpables?
Déu meu, abat amb fúria aquesta gent!]
= Tu portes el compte de la meva vida errant, †
en el teu odre reculls les meves llàgrimes.
¿No ho vas escrivint tot en el teu llibre?
= Es faran enrere els enemics †
el dia que t’invocaré:
llavors sabré que el meu Déu m’afavoreix.
- Canto lloances a Déu per la seva paraula,
per la seva paraula canto lloances al Senyor.
- Confio en ell, no tinc por de res.
Els homes, què em poden fer?
- Mantinc les prometences, Déu meu,
les compliré en acció de gràcies,
- perquè has alliberat de la mort la meva vida,
has guardat el meu peu d’ensopegar.
- I jo caminaré a la presència del meu Déu,
a la llum de la vida.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
