LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

L’Evangeli d’aquest diumenge ens porta a casa d’un fariseu, el seu nom és Simó, el qual ha convidat Jesús a dinar. Mentre són a taula, una dona, una «prostituta» indica l’evangelista, se li apropa, es col•loca darrere d’ell i plorant li ungeix els peus mullant-los amb les seves llàgrimes i eixugant-los amb el seus cabells. No hi ha dubte que l’escena és singular en tots els sentits. Es comprèn bé la reacció dels presents, segons els costums del temps. És una reacció de molèstia per aquella dona que ha entrat a la casa i ha alterat l’àpat. Però també és, al mateix temps, un judici sever cap a Jesús, que no s’adona de qui és aquella dona i que deixa que continuï la seva acció. En definitiva, Jesús, com a mínim, no ho entén, com si estès fora del món i dels costums ordinaris que el regulen. En realitat eren ells, els presents, els que no comprenien ni l’amor d’aquella dona, ni el seu desig de ser perdonada, ni l’amor de Jesús. Simó, en efecte, es permet criticar d’amagat el seu hoste: «Si aquest fos profeta, sabria qui és aquesta dona que el toca, i quina mena de vida porta: és una pecadora». Simó tenia el cor ben dur i no va comprendre l’afecte i la tendresa d’aquell moment. Els prejudicis el dominaven i li tancaven el cor. A Jesús li passa tot el contrari, acull aquella dona en el més profund del seu cor i deixa que expressi els seus sentiments d’amor, de vergonya, de necessitat de comprensió, perdó i afecte. És un moment tan ple de significat que Jesús vol explicar el que està passant amb una paràbola que expressa el cor de l’Evangeli, el cor mateix de Déu, i alhora la nostra distància d’ell.
Per això Jesús parla directament a Simó. No fa com ell, que critica d’amagat. Jesús parla amb claredat però amb afecte i delicadesa, i li diu a Simó: «Simó, t’haig de dir una cosa». I li explica una paràbola. És la manera de fer que utilitza Jesús, parla directament a la ment i al cor. No ha vingut per exposar una nova doctrina o una teoria. Jesús ha vingut per canviar el cor i la vida dels homes. Ha vingut per salvar-nos fent-nos més humans, més sensibles. La paràbola que explica és la d’un creditor que tenia dos deutors, l’un amb un gran deute i l’altre amb un deute petit, de poques monedes. El creditor perdona el deute de tots dos. La resposta de Simó sobre quin dels dos serà el més agraït és la correcta. Però no s’adona que s’està posant de manifest. Jesús es dirigeix a la dona i parla a Simó fent-li veure l’actitud tan diferent d’ella cap a ell. Desvela així al fariseu la seva mesquinesa comparada amb la tendresa d’aquella dona que: «no ha parat de besar-me els peus», diu Jesús. I afegeix: «Els seus molts pecats li han estat perdonats: per això ella estima molt». En aquesta afirmació de Jesús veiem la primacia de l’amor que el papa Benet XVI ens ha recordat en la seva encíclica. L’amor sempre ve de Déu. I encara que es distorsioni i s’apliqui de manera equivocada, hi ha en tot amor una guspira que es manté encesa i pot arribar a ser un foc positiu. Això és el que va passar en aquell àpat. Jesús va acollir aquella dona i va encendre en ella la guspira de l’amor. Per això es dirigeix directament a ella i li diu: «Els teus pecats et són perdonats». L’amor al Senyor fa que el seu amor ens protegeixi, que es cremin els nostres pecats, ens dóna força per començar una nova vida. La mesquinesa de cor dels participants en aquell àpat no els deixava comprendre les paraules evangèliques i van quedar lluny de l’alegria d’aquella dona que havia retrobat la joia de viure i estimar.
Potser no sigui cap casualitat que l’evangelista continuï dient que Jesús anava per cada vila i cada poble de Galilea acompanyat dels «Dotze» i d’algunes dones, ensenyant i realitzant signes de salvació, com exorcismes i guariments. L’amor de Jesús continua recorrent els camins dels homes perquè tots siguin salvats de la fredor d’un món que no sap estimar. És molt significatiu que per on passa Jesús es creï entre la gent la sensació de novetat, de festa inesperada, que porta a l’esperança d’una vida nova. El grup de dones que estaven amb ell i l’acompanyaven és un bon exemple d’aquesta nova vida. Elles, escriu Lluc, «havien estat curades d’esperits malignes i de malalties» i havien seguit Jesús. Formaven part, de ple dret, d’aquella comunitat, fins al punt que posaven els seus béns a disposició de tots. És una indicació important que ens mostra com Jesús anava més enllà dels costums del seu temps. En efecte, era impensable dins els costums rabínics d’aquella època, que les dones formessin part del cercle dels deixebles. Jesús, en canvi, les associa a la seva missió, com s’explica també en altres pàgines de l’Evangeli. Cal prestar-hi una atenció especial perquè ningú és exclòs de la participació en la comunitat dels deixebles, i ningú és exonerat de la corresponsabilitat de la comunicació de l’Evangeli.