LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

«Qui diu la gent que sóc jo?» És la pregunta que Jesús adreça als seus deixebles de Cesarea de Filip. L’evangelista no cita el lloc, però precisa el moment en el qual Jesús adreça aquestes paraules als seus deixebles: «Una vegada que Jesús feia pregària en un lloc apartat, els seus deixebles eren amb ell.» (v. 18). No és tracta de cap mena de sondeig; encara que els Evangelis fan emergir la diversitat d’opinions cap a aquest singular profeta de Natzaret. Lluc posa en boca dels deixebles alguna de les opinions més comunes: «Uns diuen que és Joan el Baptista; d’altres, que és Elies; d’altres, que ha ressuscitat un dels antics profetes» (v .19). A cada una d’aquestes atribucions li corresponia un grau més o menys elevat de popularitat o d’adhesió.
Això no obstant, a Jesús no sembla que li interessi saber el parer de la gent, el que realment li importa és el que pensen d’ell els seus deixebles. I el per què es comprèn continuant la narració evangèlica. Jesús està a punt d’emprendre un camí vertaderament difícil cap a Jerusalem. Sap prou bé l’enfrontament que és produirà entre la seva predicació i les autoritats religioses (els ancians i els sacerdots) i espirituals (els mestres de la Llei) que dominen Israel. I certament li tornen a la ment les nombroses cites de l’Antic Testament on es parla del servent sofrent o del just «traspassat», com escriu el profeta Zacaries. Però si per a ell és clar el que succeirà, no ho és per als deixebles. Per això, Jesús, sense comentar les opinions de la gent, demana immediatament als deixebles: «I vosaltres, qui dieu que sóc?» (v. 20). És la pregunta central de la cita evangèlica. Certament demana claredat d’idees, però demana sobretot adhesió del cor: I Pere, en nom de tots, respon: «El Messies de Déu.» És una resposta que, si no està completament clara en la ment de Pere, certament ho està en el camp de la fe. És clar per als deixebles que Jesús no sols és un mestre de doctrines, és l’amic, és el confident, és la seva vida, és el seu salvador.
La conversa que s’estableix entre Jesús i els deixebles és un diàleg familiar i confidencial. Jesús obre el seu cor i confia als seus amics el que li succeirà a Jerusalem. A més ha vingut a la terra per complir la voluntat del Pare, comporti el que comporti. L’anunci «confidencial» de la seva passió, mort i resurrecció certament ve de nou al petit grup de deixebles. Però Jesús sap bé que aquesta és l’essència del seu Evangeli i no pot renunciar a ella. És més, qui vulgui seguir-lo ha d’acollir-la. I continua parlant proposant algunes indicacions per seguir-lo. La primera condició fonamental és una adhesió plena i total a ell. Jesús vol que els deixebles no ho siguin només exteriorment sinó amb el cor; no a mitges sinó del tot. I precisament a l’inici del seu viatge cap a Jerusalem —encara som a Galilea— diu als que l’escolten: «Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix, que prengui cada dia la seva creu i que em segueixi». Més endavant, i amb rotunditat, dirà : «Si algú ve a mi i no m’estima més que el pare o la mare, la dona, els fills, els germans, i fins i tot que la seva pròpia vida, no pot ser deixeble meu» (Lc 14,26).
El vincle que demana és fort, més fort que el vincle natural que ens uneix amb els pares, els fills, els esposos o esposes. I més fort que el vincle que cadascú manté amb si mateix, les seves coses, els seus interessos. S’ha de comprendre en el context en el qual va ser dita l’expressió sobre no estimar tant el membres de la pròpia família. Jesús demana ser estimat per damunt de tot, exigeix passar al davant de qualsevol afecte i ser l’interès primordial. O, si es vol, pretén ser el primer afecte i l’interès primordial. Tot això demana de treballar en cadascun de nosaltres, començant pel cor. Aquest és el lloc en el qual es decideix a qui confiar la pròpia vida: si a un mateix, a la pròpia carrera, a tants altres ídols, o al Senyor. És obvi que cada tall, cada divisió, demanen esforç i sacrifici; potser una autèntica lluita que, de fet, cada deixeble ha de lliurar. La Paraula del Senyor no va adreçada a un tipus de persona (sacerdots, religiosos, monjos) sinó a tots els cristians, a tots aquells que decideixen seguir Jesús. La resposta és un gest d’afecte: a Jesús se’l segueix amb el cor, és a dir, estimant-lo, pensant en ell, parlant amb ell, tenint-lo present, volent posar en pràctica el que ens diu.
En aquest sentit les respostes són el cor del missatge moral de l’Evangeli. L’experiència de Jesús i la seva manera de viure són la norma de vida de cada cristià. Seguir Jesús significa estar disposat a recórrer el seu mateix camí, a prendre sobre un mateix el rebuig del món, la incomprensió i també la difamació. Però al final hi haurà la resurrecció, la plenitud de la vida. Sembla que digui: «El camí que emprenc és també el vostre camí». Jesús uneix el deixeble al seu destí personal. I conclou amb una frase vertaderament estranya per a nosaltres, però que és la síntesi de la seva vida: «Perquè qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi, la salvarà». Qui «perd» la vida, o sigui qui la gasta per seguir Jesús, veritablement l’ha salvada. No l’ha perduda anant darrere de coses inútils i il•lusòries.