Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics. Llegir més
Memòria de Maria, malalta psíquica, morta a Roma. Juntament amb ella recordem tots els malalts psíquics.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jeremies 9,16-25
Això diu el Senyor de l'univers:
«Cuiteu a cridar les ploraneres,
envieu a buscar les més expertes.»
Que vinguin!
Que s'apressin a entonar
un plany per tots nosaltres!
Que els nostres ulls
es desfacin en llàgrimes
i les nostres parpelles
es fonguin en plors!
Se sent un plany a Sió:
«Com hem quedat desolats!
Quina vergonya, la nostra!
Ens han derruït les cases
i hem hagut d'abandonar el país.»
Dones, escolteu la paraula del Senyor,
estigueu atentes al que ell us diu;
ensenyeu una complanta
a les vostres filles,
un cant de dol a les veïnes:
«La mort puja per les finestres,
entra als nostres palaus;
extermina pels carrers els infants,
i els joves per les places.»
«I tu, de part meva, repeteix
el que dic jo, el Senyor:
Queden estesos els cadàvers
com fems sobre els camps,
com espigues deixades pels segadors,
que ningú no recull.»
Això diu el Senyor:
«Que el savi no es gloriï
de la seva saviesa,
ni el fort de la seva força,
ni el ric de la seva riquesa.
D'una sola cosa podeu gloriar-vos:
d'entendre'm i conèixer-me.
Jo, el Senyor, estimo fidelment
i obro amb dret i justícia
sobre la terra.
Aquestes són les coses
que em complauen.
Ho dic jo, el Senyor.»
«Vénen dies, ho dic jo, el Senyor, que demanaré comptes a tots els qui practiquen el ritu de la circumcisió: Egipte, Judà, els edomites, els ammonites, els moabites i el poble que s'afaita els polsos i viu al desert. Perquè, de fet, tots els estrangers són incircumcisos, i el mateix poble d'Israel és incircumcís de cor.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Què es pot fer davant d’una ciutat devastada, on els homes no tenen consciència del mal que hi té lloc? El profeta fa una invitació clara: cal entonar un cant fúnebre, com es solia fer amb motiu de la mort d’algun, quan es cridava a les ploraneres perquè ho fessin. Sí, una ciutat plena d’habitants allunyats de la veritat, on es cometen injustícies i ningú s’interessa pels altres, és com si fos morta davant Déu. De què serveix gloriar-se? «Que el savi no es gloriï de la seva saviesa, ni el fort de la seva força, ni el ric de la seva riquesa», diu Jeremies. L’orgull, sigui del tipus que sigui, no engendra vida, no allarga els dies, no dóna seguretat. És una illusió. I no obstant això, sovint pensem que la saviesa, la força o la riquesa ens protegeixen, eviten que el mal ens afecti, ens donen la sensació d’estar fora de perill. Jesús posarà en guàrdia diverses vegades als rics («Ai de vosaltres, els rics: ja heu rebut el vostre consol» (Lc 6,24) i arriba fins i tot a dir que «un ric difícilment entrarà al Regne del cel» (Mt 19,23). Aquell «ai» no és una amenaça sinó que descriu la situació del ric, oposada a la del «pobre», destinat al regne de Déu. L’orgull ens allunya tant del Senyor que ens priva de la seva mateixa vida. Per això Jeremies continua dient: «D’una sola cosa podeu gloriar-vos: d’entendre’m i conèixer-me. Jo, el Senyor, estimo fidelment i obro amb dret i justícia sobre la terra. Aquestes són les coses que em complauen». Tenir seny és conèixer Déu, estimar-lo i viure amb ell. Això és de l’única cosa de la qual podem gloriar-nos, això ens porta a la vida, perquè fa que els homes practiquin la bondat, el dret i la justícia com el Senyor. Això necessita el món i no homes orgullosos, que viuen per afirmar-se a si mateixos. Però hem de «circumcidar» el nostre cor, és a dir, canviar-nos profundament a nosaltres mateixos escoltant el Senyor que ens parla.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
