LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Els evangelis narren sovint que Jesús es retira a llocs apartats per pregar. De vegades és el mateix Jesús qui ho comunica als deixebles, com aquella tarda dramàtica a l’Hort de les Oliveres: «Seieu aquí, mentre vaig allà a pregar» (Mt 26,36), va dir als tres més amics. Sens dubte, als apòstols els sorprenia la seva manera de pregar: Un dia, explica Lluc, en acabar la pregària, un dels deixebles s’acostà i li digué: «Senyor, ensenya’ns a pregar, tal com Joan en va ensenyar als seus deixebles» Potser podríem precisar la pregunta de la manera següent: «Senyor, ensenya’ns a pregar tal com pregues tu» (Lc 11,1). En efecte, tots els profetes (també Joan) ensenyaven als seus seguidors un mètode de pregària. Els deixebles de Jesús, sorpresos per la manera de pregar del seu mestre, perquè s’apartava a un lloc solitari i sobretot per com es dirigia a Déu, van insistir perquè els ensenyés a pregar de la mateixa manera. Hi havia un cert sentit de familiaritat i confiança en la pregària del seu mestre que els meravellava. No havien vist mai abans ningú pregar d’aquella manera, amb tanta familiaritat i confiança. Avui, juntament amb els deixebles, també nosaltres diem: «Senyor, ensenya’ns a pregar!» No es tracta de demanar un seguit d’ensenyances sobre la pregària. És la mateixa petició dels deixebles d’aleshores, és a dir, participar de la seva manera de parlar amb Déu, d’estar davant la seva presència, de dialogar amb ell d’una manera tan familiar com per anomenar-lo «pare». Jesús ens respon ràpidament també a nosaltres: «Quan pregueu digueu. Pare, abbà, papa». Coneixem el desconcert que aquesta paraula provocava en un ambient on ningú no gosava anomenar Déu pel seu nom. Jesús convida a anomenar «pare» al Senyor que ha creat el cel i la terra. D’aquesta manera les distàncies són abatudes: Déu ja no és llunyà, és pare de tots i tot el món pot adreçar-se a ell sense necessitat de mitjancers. Era una veritable revolució de la religiositat. Amb la paraula «pare, papa», Jesús ens revela el misteri mateix del Déu de Jesús, del nostre Déu: per una part la confiança i la familiaritat del fill cap al Pare, i per altra la tendresa protectora del pare cap a cadascun de nosaltres. Retorna, en certa manera, l’amistat dels orígens, quan Déu passejava en el jardí amb Adam i Eva. En la pregària compta la familiaritat i la immediatesa de la relació amb Déu. El problema no és ni el lloc, ni les paraules, sinó el cor, la interioritat, l’amistat amb Déu.
També fou així per a Abraham, el nostre pare en la fe. Exemplar i suggerent és el diàleg que instaura amb Déu quan intercedeix per salvar Sodoma, caiguda en la decadència i en el desordre. Déu es pregunta: «Per què haig d’amagar a Abraham el que faré?» (Gn 18,17). En altres paraules: «a un amic meu no li puc amagar les intencions». L’amistat de Déu és transparent, sincera. S’apropa a Abraham i li confia: «El clam que puja contra Sodoma i Gomorra és molt fort. És greu, el seu pecat» (v. 20). Però Abraham es posà davant de Déu, «s’acostà», diu l’Escriptura. És necessari apropar-se a Déu i presentar-li els drames, els problemes, les esperances de molts. I Abraham va començar una llarga intercessió: «De debò que faràs desaparèixer tant el just com el culpable? Suposem que a la ciutat hi ha cinquanta justos». El Senyor li respon «Si trobava dintre de Sodoma cinquanta justos, per amor d’ells perdonaria tota la ciutat.» (v. 23). Abraham diu: «Suposem que, per arribar a cinquanta justos, en faltessin cinc. Per aquests cinc destruiries la ciutat?» Déu li respon: «No la destruiria si hi trobava quaranta-cinc justos». Abraham continua: «Suposem que només n’hi hagués quaranta…». Així fins a deu. Davant d’aquesta dramàtica pregària vénen a la ment tantes ciutats i tants països turmentats per la guerra i per la injustícia, per la fam i per la violència: tots tenen necessitat d’un Abraham que intercedeixi per ells. Hi ha necessitat de molts amics de Déu, que amb insistència preguin perquè les nostres ciutats se salvin, perquè l’Evangeli toqui els cors dels homes. Les veus d’aquests amics arriben a Déu, que és amic dels homes. Ell no fa res més que estar atent a la veu dels seus amics.
Jesús ho reflecteix amb dos exemples extrems, extrets de la vida quotidiana. L’amic que arriba a mitjanit, i el pare que no donarà mai una serp al fill que li demana un peix. I acaba: «si vosaltres, que sou dolents, sabeu donar coses bones als vostres fills, molt més el pare del cel donarà l’Esperit Sant als qui l’hi demanen» (Lc 11,13). És una manera d’expressar la disponibilitat sense límits de Déu per venir a la trobada de la nostra pregària. Les paraules no són determinants; compta el cor, la confiança i en conseqüència la insistència i la perseverança en la pregària. La ineficàcia de la pregària no depèn de Déu, sinó de la nostra poca confiança en ell. Demanem i se’ns donarà, busquem i trobarem, truquem al cor de Déu, com ho va fer Abraham, i el Senyor adreçarà sobre nosaltres la seva mirada.