Salm responsorial
Salm 113 B (115)
Antífona
Confieu en el Senyor, els qui el venereu.
- No ens donis a nosaltres la glòria,
no ens la donis a nosaltres, Senyor;
- dóna la glòria al teu nom,
perquè ets fidel en l’amor.
- Per què han de dir els altres pobles:
On és el seu Déu?»
- El nostre Déu és al cel
i fa tot el que ell es proposa.
- Els ídols d’ells són plata i or,
obra feta per mans d’home:
- tenen boca, però no parlen,
tenen ulls, però no hi veuen,
- orelles que no hi senten
i nas que no olora.
= Les seves mans no palpen, †
els seus peus no caminen
ni té veu la seva gorja.
- Seran com ells els qui els fabriquen
i tots els qui hi tenen confiança.
- Casa d’Israel, confieu en el Senyor:
és auxili i escut que protegeix.
- Casa d’Aaron, confieu en el Senyor:
és auxili i escut que protegeix.
- Els qui venereu el Senyor, confieu-hi:
és auxili i escut que protegeix.
- El Senyor es recorda de nosaltres
i ens beneirà:
- beneirà la casa d’Israel,
beneirà la casa d’Aaron,
- beneirà els qui veneren el Senyor,
els beneirà tots, petits i grans.
- Que us faci créixer el Senyor,
a vosaltres i als vostres fills.
- Sigueu beneïts del Senyor,
que ha fet el cel i la terra.
- El Senyor s’ha reservat el cel
i ha donat als homes la terra.
- No són els morts els qui lloen el Senyor,
ni els qui baixen al silenci del sepulcre.
- Els qui beneïm el Senyor som nosaltres, els vivents,
des d’ara i per tots els segles.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
