LA PREGÀRIA CADA DIA

Homilia

Ens acostem a la conclusió de l’any litúrgic. Ha estat un temps en en el qual, diumenge rere diumenge, hem estat conduits a la contemplació del misteri de Jesús. Les nostres setmanes, els nostres dies, és com si haguessin estat fermentats pel llevat de la Paraula de Déu. També aquest diumenge rebem aquest do que s’insereix fins al fons de la vida dels nostres dies. És la breu paràbola de la vídua insistent: una situació típica, i no només en els usos jurídics de l’Antic Testament. També avui, sovint, els poderosos es serveixen d’argúcies jurídiques per robar als pobres indefensos el poc que tenen. El jutge —reprenent la paràbola evangèlica— amb imparcialitat i rapidesa, hauria hagut de defensar aquella pobra dona. Però el magistrat fa exactament el contrari: no té por ni de Déu ni dels homes: «Hi havia en una ciutat un jutge que no tenia temor de Déu ni consideració pels homes» (Lc 18,2). D’alguna manera, representa l’arrogància del poder, que es fa present sovint en la història dels homes. Ja el profeta Isaïes l’havia denunciat: «Ai dels qui fan lleis injustes i promulguen decrets opressors! Neguen la justícia als febles, roben el dret als pobres del meu poble; les viudes són el seu botí, espolien els orfes» (Is 10,1-2).
En aquest punt comença la història que explica la paràbola: què farà la pobra vídua en aquesta situació d’evident injustícia? De fet, en el món jueu, les dones com ella eren el símbol de la feblesa i estaven exposades a tot tipus d’abusos. Déu mateix s’erigeix en el seu defensor, fins al punt de ser invocat com a «defensor de les vídues», quan ja no tenen la tutela del marit (Sl 68,6). Aquella dona però, no es va resignar a la injustícia, com solien fer totes. Era una víctima, sens dubte, però no estava en absolut resignada. Es dirigia al jutge amb insistència per reclamar la seva justa compensació. No ho va fer un sol cop, sinó molts, amb tenacitat no es cansava de reclamar el que era just, fins que el jutge va decidir considerar el seu cas. «Durant molts dies el jutge no en feia cas, però finalment va pensar: “Jo no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m’amoïna tant que li hauré de fer justícia; si no, anirà venint aquí fins que no podré aguantar més”» (vv. 4-5). Així acaba la paràbola. Són importants les breus conclusions aportades per Jesús. En un primer moment semblen una mica desconcertants, perquè compara el jutge de la paràbola al mateix Déu. Es tracta d’una paradoxa utilitzada altres vegades en els Evangelis, per esborrar tot dubte de la nostra ment: «Fixeu-vos què diu aquest jutge, que és injust. ¿I Déu no farà justícia als seus elegits que clamen a ell de nit i de dia? ¿Creieu que els tindrà esperant? Us asseguro que els farà justícia molt aviat» (vv.7-8). Sí, Déu no ens farà esperar gaire, farà justícia aviat (algú ho tradueix com «de sobte», «quan menys ho esperes»), si li adrecem la nostra pregària amb insistència. En efecte, els creients tenen una força increïble en la pregària, una energia que és capaç de canviar el món. Tots som com aquella pobra vídua, febles, sense cap poder, però la debilitat, amb la pregària insistent, es converteix en una força poderosa. I aquella vídua, va aconseguir decantar la duresa del jutge.
Ens costa poc caure en la desconfiança i en la incredulitat, deixar-nos aclaparar per les coses d’aquest món, pels nostres anhels, per les nostres seguretats, i oblidar la pregària. La primera lectura de la litúrgia, del llibre de l’Èxode (17,8-13), és un exemple increïble de la «força feble» de l’oració. L’Escriptura ens presenta la figura de Moisès amb les mans alçades cap al cel, mentre Israel s’enfronta a una batalla contra els amalequites a la plana de Refidim. Moisès personifica tot el poble pregant. Quan ell prega, el poble d’Israel venç, però quan baixa les mans, preval l’enemic. Aaron i Hur intervenen, un per un costat i l’altre per l’altre, per sostenir-li les mans fins al moment de la victòria final. En la pregària constant, nosaltres, els creients, podem trobar el fonament per construir la nostra vida i per edificar la ciutat dels homes, tal com afirma el salm 127: «Si el Senyor no construeix la casa, és inútil l’afany dels constructors» (v. 1).