Memòria de l'apòstol Andreu. Llegir més
Salm responsorial
Salm 134 (135)
Antífona
Lloeu el nom del Senyor.
- Lloeu el nom del Senyor,
lloeu-lo, servents del Senyor,
- que us esteu a la casa del Senyor,
als atris de la casa del nostre Déu.
- Lloeu el Senyor: que n’és, de bo!
Canteu al seu nom: que n’és, d’amable!
- El Senyor s’ha escollit Jacob,
Israel, per heretat preferida.
- Jo reconec la grandesa del Senyor,
el nostre Déu és més gran que tots els déus.
= El Senyor fa tot el que ell es proposa, †
al cel i a la terra,
en els mars i en tots els oceans.
= Fa pujar els núvols de l’extrem de la terra, †
fabrica els llamps, que acompanyen les pluges,
fa sortir els vents dels seus amagatalls.
- Va colpir els primogènits dels egipcis,
des dels homes fins a les bèsties.
- Dintre teu, Egipte, envià senyals i prodigis
contra el faraó i contra tots els seus servents.
- Ell vencé molts de pobles
i féu morir reis potents:
= Sehon, rei dels amorreus, †
Og, rei de Basan,
i tots els reialmes cananeus.
- Va donar aquell país en possessió,
en possessió al seu poble d’Israel.
- El teu nom, Senyor, és etern,
de segle en segle es perpetua el teu record.
- Perquè el Senyor fa justícia al seu poble
i s’apiada dels seus servents.
- Els ídols dels pagans són plata i or,
obra feta per mans d’home:
- tenen boca, però no parlen,
tenen ulls, però no hi veuen,
- orelles, però no hi senten,
no hi ha gens d’alè a la seva boca.
- Seran com ells els qui els fabriquen
i tots els qui hi tenen confiança.
- Casa d’Israel, beneïu el Senyor,
casa d’Aaron, beneïu el Senyor,
- casa de Leví, beneïu el Senyor,
els qui venereu el Senyor, beneïu-lo.
- Sigui beneït el Senyor des de Sió,
ell que té l’estada a Jerusalem.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
