Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 71 (72), 1-2.7-8.12-13.17
1 Déu meu, dóna al rei el teu dret,
dóna-li la teva rectitud.
2 Que governi amb justícia el teu poble,
que sigui recte amb els humils.
7 Que el benestar floreixi als seus dies,
i mesos i anys abundi la pau.
8 Que domini des d'un mar a l'altre,
des del Gran Riu fins a l'extrem del país.
12 Salvarà els pobres que reclamen,
els desvalguts que no tenen defensor.
13 S'apiadarà dels pobres i dels febles,
els salvarà de la mort;
17 Que es perpetuï el seu nom
i creixi mentre duri el sol.
Que els pobles es valguin del seu nom per a beneir-se
i li augurin la felicitat.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 72, l’últim de la sèrie de les pregàries de David, descriu el somni d’Israel, un poble petit, sovint foragitat pels pobles veïns i, amb més freqüència encara, mal governat pel seu propi rei. El salmista espera que vingui un rei que, finalment, governi amb rectitud i justícia. I la justícia, per al Senyor, no es una freda distribució de béns, sinó una atenció preferent als pobres perquè puguin viure amb dignitat, com tothom. Al llarg de l’Escriptura, la justícia sempre està lligada a l’amor i a la misericòrdia. Sense aquesta unió és difícil de comprendre el sentit profund del missatge bíblic sobre la dignitat de cada home. La pregària del salmista puja fins al Senyor perquè el rei no només regni en nom del Senyor -cosa que tots els reis pretenen fer- sinó segons el designi de Déu. Des de l’inici el salmista prega: «Déu meu, dóna al rei el teu dret, dóna al príncep la teva rectitud. Que governi amb justícia el teu poble, que porti el dret als desvalguts» (vv. 1-2). Es prega perquè el rei tingui un regne etern, universal i victoriós: «Que duri com el sol i la lluna, segles i més segles... Que domini des d’un mar a l’altre, des del Gran Riu fins a l’extrem del país. S’agenollaran davant seu els habitants del desert, els seus enemics s’abaixaran fina a la pols. Els reis de Tarsis i de les illes li portaran obsequis» (vv. 5-10). Però la saviesa per a governar no es transmet a través de dinasties o privilegis. Només Déu la pot donar. El salmista té present la imatge de Salomó, que en el moment de ser elegit va demanar a Déu la saviesa per governar. Per això en el salm es prega pel rei, però sobretot es demana a Déu un rei segons els seus designis. En aquestes paraules es prefigura la vinguda del Messies-Rei, d’un enviat de Déu que instaurarà un regne de pau i de justícia. Ja s’albiren les paraules d’Isaïes: «El dret habitarà a l’estepa, en el jardí habitarà la justícia. El fruit de la justícia serà la pau, la calma i la seguretat en seran sempre la collita. Llavors l’estepa es convertirà en un jardí, i el jardí serà un gran bosc» (32, 16-17.15).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
