Memòria de sant Nicolau (+350). Va ser bisbe a l'Àsia menor (actualment Turquia); és venerat a tot l'Orient. Llegir més
Memòria de sant Nicolau (+350). Va ser bisbe a l’Àsia menor (actualment Turquia); és venerat a tot l’Orient.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 95 (96), 1-3.10-13
1 Canteu al Senyor un càntic nou,
canteu al Senyor arreu de la terra,
2 canteu al Senyor, beneïu el seu nom,
anuncieu de dia en dia que ens ha salvat.
3 Conteu a les nacions la seva glòria,
conteu a tots els pobles els seus prodigis.
10 Digueu a les nacions: «El Senyor és rei!»
Sentencia amb rectitud les causes dels pobles.
El món es manté ferm, incommovible.
11 El cel se n’alegra, la terra ho celebra,
bramula el mar amb tot el que s’hi mou,
12 jubilen els camps amb tot el que s’hi troba.
Criden de goig tots els arbres del bosc,
13 en veure que ve el Senyor,
que ve a judicar la terra.
Judicarà tot el món amb justícia,
tots els pobles amb la seva veritat
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Amb aquest salm, que evoca la pujada de l’arca a Jerusalem, el creient és convidat a cantar el Senyor que ascendeix sobre el seu tron. El cel, la terra, el mar, els camps, els arbres del bosc, les famílies dels pobles, tots són convidats a cantar les lloances del Senyor. Al llarg del salm es repeteix tres vegades la invitació: «Canteu!». El món sencer s’alegra davant la notícia que Déu ve a «governar» i a «judicar» la terra. El salmista sembla suggerir una assemblea litúrgica reunida en el temple lloant el Senyor. I exhorta: «Doneu al Senyor la glòria del seu nom, entreu als seus atris portant-li ofrenes» (v. 8). La mirada del salmista es dirigeix al món i a la humanitat sencera: tota la terra, totes les nacions, tots els deus, tots els pobles són convidats a entrar en el temple. El centre del culte d’Israel, el lloc que Déu ha escollit per fer-hi estada, no pot estar reservat a Israel en exclusiva, ara ja pertany a la «família dels pobles» (v. 7). És plena de significat la processó que presenta Israel i els pobles de la terra entrant junts al temple aplegats en un sol pelegrinatge, en una sola processó. La tensió entre el temple i el món caracteritza de soca-rel la fe d’Israel. El poble de Déu no ha estat elegit per si mateix, per preocupar-se únicament de la seva salvació. El Senyor ha confiat al seu poble una missió universal: comunicar a tots els pobles de la terra que hi ha un Déu que vol la salvació de tots, sense que cap en sigui exclòs. L’elecció d’Abraham ja havia estat una tria en funció d’una responsabilitat en relació a la humanitat sencera: «Totes les famílies del país es valdran del teu nom per a beneir-se» (Gn 12,3). El designi de Déu, tal com apareix en la Sagrada Escriptura, és un designi universal: aplegar en la unitat la família dels pobles en la seva totalitat. El salmista exhorta Israel: «Anuncieu de dia en dia que ens ha salvat» (v. 2). La invitació és clara: «anunciar» i «contar» enmig del poble que «Déu és rei» (v. 10). Aquesta tensió universal es fa encara més evident en el missatge evangèlic. La predicació de Jesús comença comunicant la bona noticia de l’arribada del Regne de Déu per a tots els pobles: «S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop» (Mc 1,15). Constitueix el cor de la predicació de Jesús, que ja és present des de les seves primeres paraules. Amb Jesús el Regne de Déu s’ha fet proper als homes, ha vingut enmig nostre. Els cristians, aplegats en el designi de Déu, són cridats a ser-ne els artífexs. La vocació de l’Església -que el papa Francesc no deixa de recordar a tots- és promoure en tots els sentits la unió de tots els pobles de la terra perquè avancin cap al Regne de Déu que ja ha començat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
