Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 66 (67), 2-8
2 Que Déu s'apiadi de nosaltres i ens beneeixi,
que ens faci veure la claror de la seva mirada.
3 La terra coneixerà els teus designis
i tots els pobles veuran la salvació.
4 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora!
5 Que s'alegrin els pobles i cridin de goig:
tu governes les nacions amb justícia
i guies els pobles de la terra.
6 Que et lloïn les nacions, Déu nostre,
que et lloïn tots els pobles alhora!
7 La terra ha donat el seu fruit:
el Senyor, el nostre Déu, ens beneeix.
8 Que Déu ens beneeixi
i que el venerin d'un cap a l'altre de la terra!
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El salm 67 comença invocant la benedicció de Déu: «Que Déu s’apiadi de nosaltres i ens beneeixi» (v. 2), i acaba de la mateixa manera: «Que Déu, el nostre Déu ens beneeixi. Que Déu ens beneeixi» (vv. 7-8). El salmista recull i reviu la coneguda «benedicció sacerdotal» del llibre dels Nombres: «Que el Senyor et beneeixi i et guardi. Que et faci veure la llum de la seva mirada i s’apiadi de tu. Que fixi damunt teu la seva mirada i et doni la pau» (Nm 6, 24-26). Invocar la benedicció significa fer davallar la benvolença de Déu sobre el qui l’invoca. Sabem que tot és do de Déu. I és suggerent la invitació perquè «ens faci veure la llum de la seva mirada» (v. 2), com si els creients ens volguéssim assegurar d’estar sempre sota l’esguard amorós del Senyor. El salm obre la visió a tots els pobles auspiciant que pugi a Déu una justa lloança: «Que s’alegrin els pobles i cridin de goig: tu governes les nacions amb justícia i guies els pobles de la terra» (v. 5). Les paraules del salm mostren la fe d’Israel en el Senyor que guia tota la història humana, que tot ho governa i no deixar res a l’atzar o al destí cec. És cert que no manquen desastres i violència, tal com passa també avui dia, però la història no s’escapa de les mans del Senyor. Ell continua fecundant la terra perquè doni els seus fruits (v. 7). Tot el salm és recorregut d’una ànsia d’universalitat: tota la gent, tots els pobles, totes les nacions, tothom és cridat a reconèixer el Senyor i a lloar-lo. La creença que sosté aquesta universalitat és l’amor de Déu per tots els pobles, sense cap excepció. Es tracta d’una visió que el conjunt del Nou Testament reprèn. L’apòstol Pau escriu als Efesis: «He comprès el misteri del Crist, que Déu no havia fet conèixer a les generacions passades tal com ara l’ha revelat per l’Esperit als seus sants apòstols i profetes: en Jesucrist, per l’evangeli, els pagans també tenen part en la mateixa herència, formen un mateix cos i comparteixen la mateixa promesa» (Ef 3, 5-6). La universalitat de l’anunci evangèlic ressona avui amb especial urgència davant del ressorgiment de les barreres i els murs de separació. L’apòstol Pau enalteix el nou poble nascut de Jesús, en el qual tota la humanitat està cridada a participar: «Ara ja no sou estrangers o forasters, sinó ciutadans del poble sant i membres de la família de Déu» (Ef 2,19).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
