Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l'Església catòlica. Llegir més
Inici de la setmana de pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de l’Església catòlica.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 109 (110), 1-4
1 Oracle del Senyor al meu senyor:
«Seu a la meva dreta,
mentre faig dels enemics
l’escambell dels teus peus.»
2 Que el Senyor estengui lluny, des de Sió,
el poder del teu ceptre.
Impera enmig dels enemics.
3 «Ja eres príncep el dia que vas néixer,
tens la glòria sagrada des del si de la mare;
des de l’aurora, com rosada, jo t’he engendrat.»
4 El Senyor no es desdiu del que jurà:
«Ets sacerdot per sempre
segons l’ordre de Melquisedec.»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La litúrgia ens porta a pregar de nou amb el salm 110. Fa dos dies dèiem que és el salm més citat del Nou Testament. I també que Jesús pren d’aquest salm les paraules amb les que va respondre al gran sacerdot que l’interrogava sobre la seva identitat. Jesús feia palès d’aquesta manera el sentit messiànic del salm. L’apòstol Pere en el seu discurs exposa el misteri de Jesús emprant les imatges d’aquest salm: «A aquest Jesús, doncs, Déu l’ha ressuscitat; tots nosaltres en som testimonis. La dreta de Déu l’ha enaltit, i ell ha rebut del Pare l’Esperit Sant promès, i ara l’ha abocat amb abundància: això és el que vosaltres veieu i sentiu. Perquè David no va pujar pas al cel, però va dir: Oracle del Senyor al meu Senyor: Seu a la meva dreta, mentre faig dels enemics l’escambell dels seus peus» (Ac 2,32-35). Amb aquestes paraules l’apòstol Pere sembla descriure l’obra de Jesús des d’aquell moment. La resurrecció de Jesús és interpretada com l’ascensió de Jesús a la «dreta de Déu» per assumir tot el poder, destruint per tant el mal «posant-lo sota els seus peus», i instaurar el Regne del cel. Aquesta és la conclusió del discurs de Pere: «Per tant, que sàpiga de cert tot el poble d’Israel que Déu ha constituït Senyor i Messies aquest Jesús que vosaltres vau crucificar» (Ac 2,36). Escoltant aquestes paraules i les imatges del salm, el pensament va al mosaic de l’absis de la Basílica de Santa Maria del Trastevere. L’artista ha posat en el centre del mosaic el tro reial amb Jesús que té a la dreta Maria, mentre Pere i els altres sants són al voltant, fora del tron. És una escena plena de significat simbòlic: Jesús, situat al centre de l’absis (amb el tron que s’allarga cap a la dreta), ha volgut posar a la seva dreta Maria, que porta a la mà el cartell amb la citació del salm. Maria representa l’Església, la comunitat dels creients. Es pot dir que allò que el Pare ha fet amb el Fill, és a dir, posar-lo a la seva dreta, Jesús ho fa amb la Mare (l’Església), posar-la a la seva dreta. Jesús l’abraça tendrament. En la imatge de Jesús que abraça Maria posant-la en el seu mateix tro, és representada la missió del nou poble de Déu que és alhora «reial», com diu el salm al començament a propòsit del rei, i «sacerdotal», com es llegeix en el salm quan afirma: «Ets sacerdot per sempre segons l’ordre de Melquisedec» (v. 4). L’Església, cos de Crist, és el nou poble al qual el Senyor confia la seva mateixa missió. Si bé encara és a la terra, l’Església en certa manera ja és al cel. A ella s’ha confiat la missió de ser profeta del nou regne d’amor i de pau, així com el poder de canviar els cors i la història del món. I també se li ha donat el poder sacerdotal d’intercessió i d’oferiment a Déu del món sencer, fins que la mort sigui vençuda i tot sigui reunit en Crist Jesús.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
