Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes. Llegir més
Pregària per la unitat dels cristians. Memòria particular de les Esglésies ortodoxes.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 39 (40), 7-10.17
7 Tu m’has dit a cau d’orella
que no vols oblacions ni sacrificis,
que no demanes holocaust ni expiació.
8 Per això et dic:
«Aquí em tens.
En el llibre hi ha escrit de mi
9 que vull fer, Déu meu, la teva voluntat:
guardo la teva llei al fons del cor.»
10 Anuncio amb goig la salvació
davant de tota l’assemblea.
No puc deixar d’anunciar-la;
prou que ho saps, Senyor.
17 Que s’alegrin i et celebrin els qui et cerquen;
que els qui estimen la teva obra salvadora
diguin sempre: «És gran, el Senyor!»
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui la litúrgia ens fa pregar amb les paraules de la part central del salm 40. La Carta als Hebreus que aquests dies estem escoltant, reprèn aquest salm. Les paraules dels versets que meditem van precedides pel «càntic nou» del creient que en l’assemblea canta a Déu el seu agraïment: «Ha inspirat als meus llavis un càntic nou, un himne de lloança als nostre Déu» (v. 4), i entreveu la benaurança que neix de l’escolta de la paraula del Senyor: «Feliç l’home que confia en el Senyor i no busca l’ajut dels idòlatres, que es refien d’esperances enganyoses.» (v. 5). Aquestes paraules manifesten la benaurança del creient que confia en el Senyor i en la seva Paraula. Aquesta confiança porta el creient a ser família de Déu, amic seu, fins al punt de poder parlar lliurement amb Ell i dir-li amb audàcia: «Déu meu, no triguis més». L’amistat amb Déu, que vol dir el lliurament del propi cor al Senyor, li fa entendre que la relació amb Ell no és una cosa externa, feta de ritus i de pràctiques religioses, sinó que es tracta del cor, de l’amor, de la fidelitat, de la passió. Amb saviesa espiritual, diu el salmista: «Tu m’has dit a cau d’orella que no vols oblacions ni sacrificis, que no demanes holocaust ni expiació. Per això et dic: Aquí em tens» (vv. 7-8). Aquestes paraules, acollides per la Carta als Hebreus que aquests dies ens és anunciada en la litúrgia, són aplicades a Jesús i expressen la relació del creient amb el seu Senyor. Ell no vol sacrificis d’animals, o de coses, sinó l’obediència a la seva voluntat: «En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, Déu meu, la teva voluntat: guardo la teva llei al fons del cor» (v. 8-9). Jesús repeteix diverses vegades a l’Evangeli que ha vingut no a fer la seva voluntat sinó la voluntat del Pare. I demana als deixebles que visquin aquesta mateixa obediència. Els exhorta a pregar dient: «Vosaltres, pregueu així: Pare nostre que estàs en el cel, santifica el teu nom, vingui el teu Regne, que es faci la teva voluntat» (Mt 6, 9-10). Els deixebles són exhortats a sortir de si mateixos per dirigir-se al Pare, per acollir i viure el seu somni sobre el món. La voluntat de Déu és que tots els homes visquin en pau. I aquesta és la raó de la missió de Jesús. També nosaltres hem de cantar amb el salmista: «Anuncio amb goig la salvació davant de tota l’assemblea. No puc deixar d’anunciar-la; prou que ho saps, Senyor» (v. 10). Jesús no ha deixat mai de comunicar l’Evangeli del Regne, i mai ha oblidat perseguir la voluntat del seu Pare.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
