Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l'Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món. Llegir més
Memòria de sant Pere Damià (1007-1072). Fidel a la seva vocació monàstica, va estimar tota l’Església i va dedicar la seva vida a reformar-la. Record dels monjos a tot el món.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Salm 36 (37), 3-4.18-19.27-28.39-40
3 Confia en el Senyor i fes el bé;
habitaràs en el país, hi viuràs segur.
4 Que sigui el Senyor la teva delícia:
ell et donarà el que desitja el teu cor.
8 No t’irritis ni t’indignis,
no t’exasperis, que només faries mal,
19 No s’hauran d’avergonyir en anys dolents,
en temps de fam l’aliment no els faltarà.
27 Decanta’t del mal i fes el bé,
i habitaràs en una casa per sempre;
28 perquè el Senyor estima la justícia
i mai no desempara els seus fidels.
No quedarà ni rastre dels injustos,
serà exclòs el llinatge dels malvats.
39 És el Senyor qui salva els justos,
els protegeix en dies de perill.
40 El Senyor els ajuda i els allibera,
els allibera dels malvats i els salva,
perquè en ell es refugien.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Les paraules d’aquest salm brollen de la comunitat dels «justos», d’aquells «pobres» que «esperen en el Senyor». El salmista, amb aquesta pregària, vol frenar les inquietuds d’aquells que se senten desillusionats en veure la prosperitat dels malvats, mentre els justos són posats a prova. Tots la coneixem bé aquesta objecció, que es troba moltes vegades a les Escriptures: per què els justos pateixen i els violents prosperen? Fa pensar, que actualment en moltes parts del món es difongui una religiositat que fa de la prosperitat material l’objectiu de la vida. I són molts, sobretot pobres, que cauen en aquest parany diabòlic, disfressat de religió. El salmista en la seva professió de fe ferma en un Déu just i remunerador recorda la primacia absoluta de Déu. Declara que la vida viscuda sota la mirada de Déu és un bé superior a les afliccions que el just experimenta sobre la terra, i sempre és preferible a la vida efímera i enganyosa del malvat que confia en les riqueses. El homes de fe, per tant, no han d’envejar el malfactor i encara menys la vida que porta, l’èxit que assoleix, la riquesa que acumula. El creient que enveja el malvat que prospera, raona com un malvat: es pensa que el sentit de la vida rau en acumular béns i riqueses, i no en l’amor de Déu, del seu poble i dels pobres. El cor del creient es dirigeix a Déu i els pobres, no als béns i l’èxit. Jesús ho dirà clarament: «On tens el tresor, hi tindràs el cor» (Mt 6,21). El «just» és cridat a canviar radicalment la manera de mirar el món i les coses; la seva joia és que el Senyor sigui la seva «delícia» (v. 4), sabent que «val més la pobresa d’un sol just que l’opulència de molts malvats» (v. 16). Envejar el malvat significa tenir un cor com el d’ell. En qualsevol cas, el just pel fet que la seva confiança només la té posada en Déu no ha d’enfadar-se contra l’impiu: «Reposa en el Senyor i espera en ell, no t’exasperis contra aquells que triomfen, contra els homes intrigants. No t’irritis ni t’indignis, no t’exasperis, que només faries mal, i els qui fan mal seran exclosos del país, però el qui espera en el Senyor posseirà la terra.» (vv. 7-9). La fortuna i la riquesa són enganyoses i tot el que es construeix amb elles cau fàcilment. El salmista recorda que els enemics dels Senyor es marciran com l’herba dels prats, com el fum s’esvairan; el malvat desapareix, i si el busques allà on era ja no el trobes. El Senyor, certament, farà justícia, però la farà de manera diferent als nostres pensaments i conviccions. Qui segueix el Senyor ha de deixar-se purificar el cor pels pensaments de Déu i pel seu amor sense límits. Per això el just no s’ha d’enfadar ni s’ha de deixar portar per l’enveja: «No t’exasperis pel triomf dels dolent, no envegis els qui obren malament» (v. 1).
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
