Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Mateu 5,17-19
»No us penseu que he vingut a anul·lar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anul·lar-los sinó a dur-los a la plenitud.
»Us ho asseguro: mentre durin el cel i la terra, no passarà ni un punt ni una coma de la Llei. Tot arribarà a la plenitud. Per tant, aquell qui deixi de complir un dels manaments més petits i ensenyi als altres a fer el mateix, serà tingut pel més petit en el Regne del cel, però aquell qui els compleixi i ensenyi a complir-los, serà tingut per gran en el Regne del cel.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El fragment de la primera lectura de la Missa extret del primer discurs de Moisès segons el Deuteronomi (4,1.5-9), posa l’accent sobre el compliment de les lleis del Senyor perquè «ara, Israel, escolta els decrets i les prescripcions que jo us ensenyo a complir. Així us mantindreu amb vida... Guardeu-los i compliu-los. Si ho feu així, tots els pobles us tindran per savis i assenyats». L’Escriptura planteja una relació estreta entre la Llei i la vida, l’observança dels manaments és la felicitat de l’home. Doncs bé, Jesús, en el fragment evangèlic que hem escoltat, afirma: «No us penseu que he vingut a anullar els llibres de la Llei o dels Profetes; no he vingut a anullar-los sinó a dur-los a la plenitud». Ell ha vingut per això, per dur a compliment tota l’Escriptura de l’Antic Testament, d’Abraham a Moisès i als Profetes. Què vol dir que n’és el compliment? Doncs que en cada pàgina de l’Escriptura, podríem dir en cada «iota» (la lletra més petita de l’alfabet hebreu), hi ha una referència a Jesús. L’Antic Testament no és abolit ni superat, roman el seu valor permanent, però per a nosaltres els cristians Jesús és la clau d’interpretació de tota la Santa Escriptura, també la de l’Antic Testament. La història d’amor de Déu, que travessa totes les pàgines de la Bíblia, troba en Jesús el seu punt culminant. Per això el compliment de la llei és l’amor evangèlic, l’amor que ha portat Jesús fins a la creu. I es pot dir que aquell que estima compleix la Llei del Senyor. La Bíblia ha de ser escoltada en cadascuna de les seves pàgines, precisament perquè conté la història de l’extraordinari amor de Déu pels homes. Cada pàgina ha de ser meditada i guardada amb cura i fidelitat. És urgent que neixi una nova devoció per aquest Llibre sant que conté la Paraula de Déu. De la mateixa manera que hi ha la devoció a l’Eucaristia, hauria de consolidar-se també la devoció vers les Santes Escriptures. És bonic l’exemple de Sant Francesc que exhortava els frares a recollir sempre els bocins d’escrits caiguts al terra per si contenien paraules de l’Evangeli. El deixeble, seguint el Mestre, ha d’acollir en el seu cor cada paraula de les Santes Escriptures i portar-la a la seva plenitud en la vida de cada dia.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
