Lectura de la Paraula de Déu
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Jo sóc el bon pastor,
les meves ovelles escolten la meva veu,
i hi haurà un sol ramat i un sol pastor.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Lluc 11,14-23
Jesús estava traient un dimoni d'un home que era mut. Així que el dimoni sortí, el mut començà a parlar, i la gent n'estava meravellada. Però alguns digueren:
--Aquest treu els dimonis pel poder de Beelzebul, el príncep dels dimonis.
D'altres, per posar-lo a prova, li demanaven un senyal del cel. Però ell, que coneixia els seus pensaments, els digué:
--Tot reialme que es divideix i lluita contra si mateix, va a la ruïna, i les famílies s'ataquen les unes a les altres. Si Satanàs està dividit i lluita contra si mateix, com podrà durar el seu reialme? Vosaltres dieu que trec els dimonis pel poder de Beelzebul. Però, si jo trec els dimonis pel poder de Beelzebul, amb quin poder els treuen els vostres seguidors? Per això ells mateixos seran els vostres jutges. Ara bé, si jo trec els dimonis pel poder de Déu, és que ha arribat a vosaltres el Regne de Déu.
»Quan un que és fort i va ben armat guarda casa seva, els seus béns estan segurs. Però si l'ataca i el venç un altre de més fort, li pren les armes que li donaven confiança i reparteix el seu botí.
»Qui no està amb mi, està contra mi. Qui amb mi no recull, escampa.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
Us dono un manament nou:
que us estimeu els uns als altres.
Et lloem, Senyor, rei d’eterna glòria
El text de la primera lectura de la missa extret del profeta Jeremies (7,23-28), pertany al seu tercer Oracle contra el culte practicat sense el cor fidel al Senyor i als seus ensenyaments. El Senyor està disgustat per l’obstinació del seu poble a restar lluny d’Ell: «No té mai la veritat als llavis, l’ha perduda del tot». Jeremies que parla en nom de Déu, ha d’anunciar la derrota d’Israel i la seva deportació a Babilònia. Més tard el Senyor aixecarà el seu poble i el reconduirà a la seva terra. Aquesta pàgina de Jeremies anuncia les dificultats que Jesús mateix ha d’afrontar a causa de la seva predicació. Jesús no para de lluitar contra el mal que fa esclaus els homes. Un dia, escriu Lluc, Jesús estava traient d’un home, un esperit mut que l’havia deixat incapaç de comunicar amb els altres. El diable és, com diu literalment el terme, l’esperit de la divisió, aquell que separa dels altres. És el príncep de la solitud que continua encara avui fent esclaus els homes. La incomunicació és freqüent, i es dóna entre persones i entre pobles i nacions. D’aquí venen les tensions i els conflictes. El príncep del mal continua actuant perquè l’enemistat augmenti. Els deixebles són convidats a estar atents i vigilants per no ser còmplices d’aquest infern que crea conflictes i guerres. Les acusacions vers Jesús arriben a l’increïble. El mal no es resigna i continua la seva obra davant l’evidencia de la seva obra destructora. Només el Senyor obra el bé i escampa l’amor. Per això Jesús és realment el més fort, aquell que pot custodiar la casa de la qual parla l’Evangeli. I la casa és el cor de cadascú de nosaltres que està sent provat per les temptacions, i també la mateixa comunitat cristiana constantment amenaçada per les forces del mal. Només qui confia en el Senyor pot vèncer el poder del mal i recollir per a si mateix i per a tots fruits d’amor i d’esperança.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
