Record de sant Ireneu, bisbe de Lió i màrtir (+202): des d'Anatòlia va anar a França a predicar l'Evangeli. Llegir més
Record de sant Ireneu, bisbe de Lió i màrtir (+202): des d’Anatòlia va anar a França a predicar l’Evangeli.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Joan 17,20-26
»No prego només per ells, sinó també pels qui creuran en mi gràcies a la seva paraula. Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Que també ells estiguin en nosaltres, perquè el món cregui que tu m'has enviat. Jo els he donat la glòria que tu m'has donat, perquè siguin u com nosaltres som u. Que jo estigui en ells i tu en mi, perquè siguin plenament u. Així el món reconeixerà que tu m'has enviat i que els has estimat a ells com m'has estimat a mi. Pare, vull que els qui m'has confiat estiguin amb mi allà on jo estic i vegin la meva glòria, la glòria que m'has donat perquè m'estimaves des d'abans de crear el món. Pare bo, el món no t'ha conegut, però jo t'he conegut, i ells han reconegut que tu m'has enviat. Jo els he fet conèixer el teu nom, i els el faré conèixer més encara, perquè l'amor amb què m'has estimat estigui en ells, i jo també hi estigui.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Avui l’Església recorda Sant Ireneu, bisbe de Lió. Originari de l’Àsia Menor i deixeble de Policarp d’Esmirna, que li va transmetre el que ell havia après de Joan, va fer cap a Lió on va ser consagrat bisbe a la mort de Potí. Com a pastor va exercir una intensa activitat missionera a tota la Gàllia, fent créixer la fe veritable i pacificant les comunitats cristianes marcades per les divisions i les controvèrsies. Entre altres coses, va treballar per la reconciliació de les Esglésies d’Orient i d’Occident dividides en la data de la celebració de la Pasqua. Per a Ireneu, la fe cristiana és creure en un Pare amant que no solament no ha abandonat l’home, la seva criatura, sinó que ha continuat parlant-li i preparant-lo per a la salvació portada pel Fill, Jesús. Els seus escrits, entre els primers tractats de teologia cristiana, mostren la bondat de la creació i de l’home fet a imatge i semblança de Déu. Ireneu és l’exemple del bon pastor que, arran de les paraules de Jesús, va mirar de tenir cura de les persones que li havien estat encomanades, i de portar a l’única pleta qualsevol persona que s’adherís a l’Evangeli. La pregària sacerdotal de Jesús, de la que hem escoltat un fragment en l’Evangeli d’avui, és illuminada pel seu exemple. Jesús la pronuncia abans d’anar a l’hort de les Oliveres com el seu «testament espiritual». Després d’haver donat lloança al Pare, Jesús mira aquells homes dèbils i poc capaços: els ha confiat la tasca gens fàcil de continuar la seva obra; prega per ells perquè puguin continuar-la. El seu pensament va més enllà i s’eixampla fins a incloure tots aquells que en qualsevol temps creuran en l’Evangeli. Els murs del cenacle semblen caure i Jesús veu davant seu una multitud molt nombrosa d’homes i dones provinents de tota la terra, en espera de consol i de pau. Jesús prega per aquest gran poble i demana al Pare que «siguin plenament u». Ell sap que l’esperit de la divisió els destruiria. Per això demana l’impossible: que tots estiguin units amb la mateixa unitat que hi ha entre ell i el Pare.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
