Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 5,34-42
Aleshores s'alçà enmig del Sanedrí un fariseu que es deia Gamaliel, doctor de la Llei, honorat de tot el poble. Manà que fessin sortir un moment aquells homes i digué:
--Israelites, aneu amb compte amb el que voleu fer contra aquests homes. Temps enrere es va aixecar Teudes dient que ell era qui sap qui, i se li van ajuntar uns quatre-cents homes; Teudes va ser mort, i tots els seus seguidors es van dispersar i van quedar reduïts a no res. Després d'ell, en els dies de l'empadronament, es va aixecar Judes el Galileu i va arrossegar gent al seu darrere. També Judes va morir, i tots els seus partidaris es van dispersar. Jo us dic, doncs: desenteneu-vos d'aquesta gent, deixeu-los anar. Perquè, si allò que fan o es proposen ve dels homes, es destruirà tot sol; però si és de Déu, no aconseguireu pas destruir-los. I alerta que no us trobéssiu lluitant contra Déu!
El Sanedrí va fer cas de Gamaliel. Cridaren els apòstols i els feren assotar. Després els van prohibir de parlar en el nom de Jesús i els van posar en llibertat.
Ells se'n van anar del Sanedrí, contents d'haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Jesús.
Cada dia, al temple i per les cases, no paraven d'ensenyar i d'anunciar la bona nova que Jesús és el Messies.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Gamaliel («la recompensa de Déu» ), un fariseu de bons sentiments i estimat per tothom, s’adona de la injustícia que s’està cometent contra els apòstols. I, en ple Sanedrí, s’aixeca per defensar-los. El seu discurs és savi i ple de saviesa religiosa: Déu guia els esdeveniments de la història i no s’ha d’anar en contra seva. Gamaliel no es mou ni per astúcia ni per càlculs, i molt menys per l’enveja. Ell, un home guiat per una visió religiosa, pren la paraula en aquesta ocasió. És un home just, sense prejudicis. Un home que es deixa guiar per la fe. I diu als membres del Sanedrí: si l’obra d’aquests no ve de Déu, acabarà aviat, però si ve de Déu, en oposar-vos a ells, correu el risc de posar-vos en contra del mateix Déu. El Sanedrí va acceptar el consell de Gamaliel i va deixar lliures els apòstols, després d’haver-los fet assotar i d’ordenar-los que no parlessin mai més de Jesús. És el mateix que va fer Pilat amb Jesús quan va dir: «El faré assotar per escarmentar-lo i el deixaré lliure» (Lc 23,16). A diferència de Jesús, els apòstols van quedar en llibertat amb l’ordre de no «ensenyar en el nom de Jesús». Però ¿com podien callar els apòstols? ¿Com podien guardar-se l’Evangeli per a ells sols? És una indicació que ens porta, també a nosaltres, a la responsabilitat de predicar l’Evangeli fins i tot quan comporta oposició. En aquells moments els apòstols van recordar les paraules que Jesús els havia dit: «us portaran als tribunals i us assotaran a les sinagogues, i compareixereu davant els governadors i els reis perquè doneu testimoni davant d’ells» (Mc 13,9). Però, quantes vegades la mandra, l’excés de concentració en un mateix, la resignació dels propis costums no bloqueja la predicació i la comunicació de l’Evangeli! Així s’arriba a ser còmplice de l’esperit d’aquest món. Els apòstols se’n van anar contents no només per la llibertat que havien recuperat, sinó sobretot per «haver estat trobats dignes de ser ultratjats per causa del nom de Jesús». És un exemple per a ser més generosos i creatius en la comunicació de l’Evangeli. L’autor dels Fets assenyala que els apòstols no predicaven només al temple sinó que ho feien «per les cases». La paraula evangèlica ressona a tota la ciutat de Jerusalem. Des de Jerusalem, la predicació s’escamparà ràpidament a Judea i Samaria. També a nosaltres se’ns demana d’anar a tot arreu a anunciar l’Evangeli de l’amor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
