XXIX del temps ordinari
Record de Maria Salomé, mare de Jaume i Joan, que va seguir el Senyor fins als peus de la creu i el va posar al sepulcre. Memòria de Sant Joan Pau II, papa, mort el 2005.
Llegir més
Primera Lectura
Isaïes 45,1.4-6
Això diu el Senyor a Cir,
el seu ungit,
a qui ha donat la mà,
per sotmetre-li les nacions
i desarmar els reis,
per obrir davant d'ell
les portes de les ciutats,
les portes que no es tancaran:
Per amor del meu servent,
el poble de Jacob,
d'Israel, el meu elegit,
et crido pel teu nom.
T'he fet aquest honor,
a tu que no em coneixes.
Jo sóc el Senyor,
i no n'hi ha d'altre.
Fora de mi no hi ha cap Déu.
T'he fet prendre les armes,
a tu que no em coneixes,
perquè tothom sàpiga,
de llevant fins a ponent,
que fora de mi no hi ha ningú.
Jo sóc el Senyor, i no n'hi ha d'altre.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
