Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sou llinatge escollit,
sacerdoci reial, nació santa,
poble que Déu s’ha reservat
per a proclamar les seves meravelles.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Fets dels Apòstols 25,13-27
Alguns dies més tard, el rei Agripa i Bernice van arribar a Cesarea per saludar Festus. Com que s'hi van estar bastants dies, Festus va exposar al rei el cas de Pau. Li digué:
--Tinc aquí un home que Fèlix va deixar a la presó. Quan vaig anar a Jerusalem, es van presentar els grans sacerdots i els notables dels jueus a demanar-me que el condemnés. Jo els vaig respondre que els romans no tenen per norma de condemnar un acusat abans d'acarar-lo amb els qui l'acusen i donar-li la possibilitat de defensar-se. Ells, aleshores, van venir amb mi aquí a Cesarea i, sense cap dilació, l'endemà mateix em vaig asseure al tribunal i vaig ordenar que portessin l'acusat. Els acusadors, un cop hagueren comparegut, no van presentar contra ell cap càrrec sobre els delictes que jo hauria sospitat. Tan sols mantenien amb ell algunes controvèrsies sobre la seva religió i sobre un tal Jesús que ha mort, i que Pau afirmava que encara viu. Jo, per la meva part, em trobava indecís sobre aquestes qüestions, i vaig dir-li si estaria disposat a anar a Jerusalem per continuar-hi el judici sobre les acusacions presentades. Però Pau va interposar una apel·lació perquè el seu cas fos reservat a la jurisdicció de l'emperador, i he ordenat que continuï pres fins que el pugui enviar al Cèsar.
Agripa digué a Festus:
--També jo voldria escoltar aquest home.
Festus li contestà:
--Demà mateix el sentiràs.
L'endemà, Agripa i Bernice arribaren amb gran pompa i entraren a la sala d'audiències, acompanyats de tribuns i de personatges importants de la ciutat. Després, per ordre de Festus, Pau fou introduït a la sala. Festus digué:
--Rei Agripa i tots els presents: davant vostre hi ha aquest home contra el qual tots els jueus en massa, tant a Jerusalem com aquí, m'han vingut a demanar cridant que no se l'havia de deixar viure més. Jo, per la meva part, he arribat a la conclusió que no ha comès res que mereixi la pena de mort. Però ell ha apel·lat a l'emperador, i per això he decidit d'enviar-l'hi. A propòsit d'ell, no tinc res de segur per a escriure al sobirà. He volgut, per tant, fer-lo comparèixer davant vostre i especialment davant teu, rei Agripa, perquè, després de l'interrogatori, sàpiga què escriure. Em semblaria ben absurd d'enviar un pres sense indicar els càrrecs presentats contra ell.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Vosaltres sereu sants,
perquè jo sóc sant, diu el Senyor.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’autor del llibre dels Fets posa aquí, com si fos un entreacte, la trobada de Pau amb el rei Agripa II i la seva germana Berenice. Festus fa un resum del procés davant el rei i, de manera intelligent, exposa el nus del problema: un tal Jesús que els jueus creuen mort, Pau afirma que és viu. En realitat, aquest és el centre de la predicació de l’apòstol, tal com apareix en totes les cartes: la mort i la resurrecció de Jesús són els dos pilars de l’Evangeli de Pau. Creure que Jesús ha ressuscitat significa que ha vençut el mal i el seu primer fruit, que és la mort. Per això Jesús és anomenat «Crist», l’enviat de Déu, i també «Senyor». I cada vegada que nosaltres diem «nostre Senyor Jesucrist» volem dir que Jesús de Natzaret ha estat enviat per Déu, el qual l’ha fet Senyor, és a dir, dominador de la mort i del mal. Aquest és un anunci completament nou: amb la resurrecció de Jesús la vida dels homes no està tancada en l’horitzó terrenal, sinó que s’obre a un nou, impensat i potser impensable, horitzó. És el do més gran que Déu ha pogut fer a la humanitat. De tal manera que en la nit del dissabte sant l’Església canta «feliç culpa» la d’Adam que ha fet permís la vinguda del Salvador. Pau, per poder comunicar aquesta esperança, ha hagut d’enfrontar-se amb moltes dificultats i perills i, ara, també amb un llarg procés. Ell està en el seguici dels primers deixebles que han donat la vida per testimoniar la resurrecció del Senyor. Molts altres, al llarg dels segles, han seguit aquesta mateixa via. En el segle passat milions de cristians, en els camps de concentració i d’extermini, han pagat amb la mort la seva fe. I potser gràcies a la sang que van vessar, avui podem mirar el nostre futur amb una esperança més gran, ja que un amor que arriba a donar la vida és una energia santa que continua sostenint-nos.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
