Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic Llegir més
Memòria de la Mare de Déu de Guadalupe, a Mèxic
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
L’Esperit del Senyor és sobre teu,
el qui naixerà de tu serà sant.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 18,12-14
Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada? I si l'arriba a trobar, us asseguro que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat. Igualment, el vostre Pare del cel no vol que es perdi ni un de sol d'aquests petits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquí tens, Senyor, els teus servents:
que es compleixi en nosaltres la teva Paraula.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
A la primera lectura de la litúrgia eucarística d'aquest dia llegim el passatge d'Isaïes que anuncia al poble d'Israel, exiliat a Babilònia, el dia de l'alliberament. El profeta fa saber que al desert hi ha preparat un camí que portarà fins a Jerusalem. I conclou: «Aquí teniu el vostre Déu! El Senyor Déu arriba amb poder... Com un pastor ell pastura el seu ramat: l'aplega amb el seu braç, porta al pit els anyells, guia les ovelles que crien» (Is 40,11). Aquesta profecia troba el seu compliment en la vinguda del bon pastor, el profeta de Natzaret. Les paraules de l'Evangeli que hem escoltat són pronunciades per Jesús en un moment de polèmica amb els fariseus, que pretenien ser els guies del poble d'Israel. Eren, però, mals pastors. El seu puritanisme els portava a ser presumptuosos i intolerants amb els febles i amb els pecadors. Jesús es presenta com el bon pastor, el qui té la missió de ser misericordiós, de commoure's i salvar tothom de l'esclavitud del pecat i del mal. I relata la paràbola de l'ovella perduda: «Què us sembla? Si un home té cent ovelles i se li n'esgarria una, ¿no deixa les noranta-nou a la muntanya i va a buscar l'esgarriada?». La reacció espontània del bon pastor és deixar totes les altres i posar-se a buscar la que s'ha perdut fins que la troba. Jesús no pren en consideració la culpabilitat de l'ovella, es limita a recordar la responsabilitat del pastor. La pèrdua de l'ovella, encara que sigui d'una de sola, no disminueix la preocupació del pastor cap a ella, al contrari encara la fa créixer. L'evangelista afegeix que si la troba ?no sempre la recerca arriba a una bona fi? «en veritat us dic que té més alegria per aquesta ovella que per les noranta-nou que no s'havien esgarriat». I, ja fora de la paràbola, Jesús clarifica que la voluntat del Pare és que ningú no es perdi. Precisament per això, el Pare ha enviat el seu propi Fill a la terra, per buscar, per trobar allò que s'havia perdut i portar-lo sa i estalvi a la pleta. Aquesta és la raó del seu descens del cel. Quina diferència amb l'abandó en què ens tenim l'un a l'altre! El Senyor, al contrari de la nostra indiferència, pren cura de cadascun, començant pels qui s'han perdut. Podríem dir que es fa mendicant de cadascun de nosaltres. El seu esguard s'atura en cada persona i de cadascuna en té cura per sempre. Aquesta és la qualitat de l'amor que ha d'imperar en la vida de la comunitat cristiana, un amor sense cap límit ni mesura. Cada deixeble ha de tenir per cada germà i cada germana la mateixa sollicitud de Déu. D'un amor com aquest neix la joia i la festa de la fraternitat. Escoltant aquest passatge de l'Evangeli no podem fer altra cosa que preguntar-nos per la qualitat de l'amor que ens tenim entre nosaltres i en la nostra comunitat cristiana. Quants n'hi ha que s'afebleixen i de vegades s'allunyen sense que ningú se'n preocupi! Jesús, bon pastor, ens reclama la primacia de l'amor pels altres, sobretot dels febles i d'aquells que es deixen abatre pel pecat.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
