Memòria de Gigi, nen de Nàpols, que va ser mort violentament el 1983. Amb ell recordem tots els infants que sofreixen o moren per la violència dels homes. Pregària pels infants. Llegir més
Memòria de Gigi, nen de Nàpols, que va ser mort violentament el 1983. Amb ell recordem tots els infants que sofreixen o moren per la violència dels homes. Pregària pels infants.
Lectura de la Paraula de Déu
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Aquest és l’Evangeli dels pobres,
l’alliberament dels presoners,
la vista dels cecs,
la llibertat dels oprimits.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
Mateu 11,16-19
»A qui compararé la gent d'aquesta generació? Són com els nois que seuen a les places i criden als seus companys dient-los: "Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!" Perquè ha vingut Joan, que no menja ni beu, i diuen: "Té el dimoni"; ha vingut el Fill de l'home, que menja i beu, i diuen: "Aquí teniu un golut i un bevedor, amic de publicans i pecadors." Però les obres de la saviesa acrediten que és justa.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
El Fill de l’home
ha vingut a servir;
qui vulgui ser el primer,
que es faci servent de tots.
Al·leluia, al·leluia, al·leluia.
La Paraula de Déu continua agafant-nos de la mà perquè preparem el nostre cor per acollir Jesús, el Senyor, que és a punt de néixer. També per a la nostra generació ?estem en un vessant de la història especialment delicat de la història del món? ha arribat el moment de deixar-nos tocar el cor per la predicació de l'Evangeli. Sovint tenim la temptació d'emprar les més diverses excuses per evitar acollir les exhortacions, que ens venen de l'evangeli, a retornar al Senyor amb tot el cor. Quantes vegades, malauradament, s'hauria de dir per nosaltres: «Toquem la flauta, i no balleu; cantem complantes, i no us planyeu!». Cadascun de nosaltres ?i els moments de crisi ho faciliten? és portat, per instint, a pensar només en ell mateix, a aturar-se a considerar només en el que ens toca i ens afecta: és la única melodia que coneixem i ballem amb una obcecada perseverança. Fàcilment deixem de banda, allegant les excuses més estranyes, tot allò que inquieta el nostre egocentrisme. En essència, ens fiem només de nosaltres mateixos i de ningú més. Però la fe, que certament té necessitat de la raó, passa sempre pel cor, és a dir en confiar en Déu, en acollir l'Evangeli com la paraula viva que illumina i escalfa. Sovint els raonaments que elaborem són per al nostre propi ús i consum, és a dir són destinats a protegir la nostra independència, el nostre orgull, la nostra autosuficiència. Però també per nosaltres, com ho va ser per Joan Baptista i per la gent del seu temps, arriba el moment de l'elecció, de la decisió de seguir Jesús o continuar caminant darrere de nosaltres mateixos. Aquesta és una elecció que no podem posposar i que la proximitat del Nadal ens ajuda a considerar. L'autèntica «saviesa» que cal tenir en aquest temps, és acollir el gran misteri del Nadal: un Déu que ens estima fins a fer-se un infant per estar a prop nostre. Nadal és l'extraordinària «obra» de l'amor de Déu. Per això és bonic entendrir-se davant l'Infant que aviat vindrà perquè cadascú de nosaltres s'entendreixi i l'aculli en el seu cor.
La pregària és el cor de la vida de la Comunitat de Sant’Egidio, la seva primera "obra". Al final del dia, totes les Comunitats, tant si són grans com si són petites, es reuneixen al voltant del Senyor per escoltar la seva Paraula i dirigir-s'hi en la seva invocació. Els deixebles només poden estar als peus de Jesús, com Maria de Betània, per triar la "millor part" (Lc 10,42) i aprendre'n els seus mateixos sentiments (cfr. Flp 2,5).
Sempre que la Comunitat torna al Senyor, fa seva la súplica del deixeble anònim: "Senyor, ensenya'ns a pregar" (Lc 11,1). I Jesús, mestre de pregària, respon: "Quan pregueu, digueu: Abbà, Pare".
Quan preguem, encara que ho fem dins del cor, mai no estem aïllats ni som orfes, perquè en tot moment som membres de la família del Senyor. En la pregària comuna es veu clarament, a més del misteri de la filiació, el de la fraternitat.
Les Comunitats de Sant'Egidio que hi ha al món es reuneixen als diferents llocs que destinen a la pregària i presenten al Senyor les esperances i els dolors dels homes i les dones "malmenats i abatuts" de què parla l'Evangeli (Mt 9,36). En aquella gent d'aleshores s'inclouen els habitants de les ciutats contemporànies, els pobres que són marginats de la vida, tots aquells que esperen que algú els contracti (cfr. Mt 20).
La pregària comuna recull el crit, l'aspiració, el desig de pau, de guarició, de sentit de la vida i de salvació que hi ha en els homes i les dones d'aquest món. La pregària mai no és buida. Puja incessantment al Senyor perquè el plor es transformi en joia, la desesperació en felicitat, l'angoixa en esperança i la solitud en comunió. I perquè el Regne de Déu arribi aviat als homes.
